Sóc antic, em sembla. M'agraden coses que una creixent majoria rebutja. Anar a plaça, per exemple. Des de temps immemorial, els mercats són llocs de reunió. Són emporis (que en grec vol dir "mercats", justament). S'hi obtenen mercaderies, naturalment, però també s'hi intercanvien idees i emocions. Avui dia hi ha molts altres espais d'intercanvi, físics o virtuals, però als mercats trobes el batec quotidià i, sobretot, el producte just. Just de característiques, de preu o de procedència.
Als supermercats, no. Algú ha decidit prèviament per tu. En la tria del productor, en la discretització del pes, en la tipologia de l'envàs... Per a moltes persones, aquesta és la gràcia, segons sembla. Jo ho trobo un empobriment colossal, un pas més en la banalització existencial de la plastificada societat veteroindustrial. Visc davant del Mercat del Ninot i veig com la gent s'acorrua a comprar en els supermercats perifèrics productes frescos que a les parades trobaria millors i més barats. Els esgarrifa, es veu, parlar amb els venedors, haver-hi d'entendre i prendre decisions. Pensen que són coses d'antics.
Doncs els antics som els més moderns, trobo. Rescatem per al futur postindustrial els avantatges que la grisalla industrialista del segle XX ens havia escamotejat. Per això em faig tallar la carn del tros que més em convé i menjo pomes saboroses i no insípida fruita envernissada. Als mercats també hi ha productes d'incerta procedència, però pots decidir si els prefereixes o no. Són llocs per a ciutadans alimentàriament competents. Sostinc que tots hauríem de ser-ne. És millor i molt més divertit.
Universitat
Comprar al mercat sempre que es pugui és més que una opció mercantil. Respon a una manera d'estar en el món. És la mena de coses que em semblen rellevants en un moment en què el criteri i el raonament es veuen desplaçats pels eslògans i les icones verbals. Els mercats i els supermercats són una metàfora de la vida. Per això em pregunto si la universitat actual s'assembla a la Boqueria o retira al Carrefour. En el devessall de declaracions amollades aquests dies sobre el Procés de Bolonya o sobre el concepte d'universitat pública veig un confús carret de supermercat desordenadament ple de d'aliments sense ànima, potser caducats i tot.
Als súpers trobes tot de persones que volen combatre el colesterol amb pseudo-iogurts bevibles i unes altres que confonen els refrescos amb els antioxidants. Els preocupa més saber llegir el discurs equívoc d'unes etiquetes interessades que ser capaços de discernir per elles mateixes la qualitat dels aliments. Han perdut l'instint alimentari. Moltes anàlisis que sento sobre l'Espai Europeu d'Educació Superior pateixen del mateix mal.
El Procés de Bolonya és un important intent de dotar Europa d'una universitat pública moderna i compartida, vinculada a la realitat civil. Els seus enemics naturals són els buròcrates acadèmics que en perverteixen l'esperit i el professorat anquilosat. Però els consumidors d'idees envasades tenen dificultats a discernir la jugada, tal com els costa distingir el peix fresc del passat, de tant comprar mercaderia congelada. Són moderns antiquats que no saben triar fruita ni parlar amb la pagesa. La Boqueria de Bolonya els desconcerta. Són vells puerils o adolescents envellits. Quina llàstima!
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
