"La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia; si a les fosques ja no piquen les mosques, hi ha els mosquits, que treballen de nits", sentenciava Joan Oliver en el seu Bestiari. Hem empitjorat. Ara també patim una espècie de mosquit nova per a nosaltres, els individus de la qual es deixondeixen a punta de dia i relleven els seus col·legues nocturns, els mosquits de tota la vida. Ja ho deuen saber: l'espantable mosquit tigre és d'hàbits diürns. A l'estiu, vint-i-quatre hores de mosquit non-stop, doncs. Maleïda la gràcia.
El mosquit comú (Culex pipiens) és una creu. El rapidíssim batec de les seves ales genera un insidiós xiulet exasperant, capaç de desvetllar a qualsevol. A més, hi ha persones al·lèrgiques a les picades de la femella, que és hematòfaga. Clava el fibló i injecta a la víctima una irritativa substància anticoagulant que manté la fluïdesa de la sang mentre dura la succió. D'aquí les tan molestes, i rabioses, faves a la pell. Un animaló francament prescindible.
Era pitjor el mosquit anòfeles (Anopheles atroparvus). Fins fa poques dècades, infestava les zones aigualoses europees i actuava de vector transmissor de la malària o paludisme (palude vol dir aiguamoll, en italià). Ha estat pràcticament eradicat a cop d'insecticida i de dessecació, per això el paludisme ha desaparegut d'Europa. No així de la majoria de països tropicals, transmès per altres espècies d'anòfeles. Però ara ens ha arribat el mosquit tigre (Aedes albopictus), que és una espècie asiàtica. L'any 2004 arribà a la península Ibèrica, en concret a Sant Cugat del Vallès. En només sis anys s'ha difós per mitja Catalunya i Ebre enllà.
Malson
Sembla que els primers mosquits tigre van arribar a Europa (1979, a Albània) i als Estat Units (1986) emboscats en carregaments de pneumàtics vells provinents de la Xina i el Japó, respectivament. Una importació imprevista. I indesitjable, perquè són animals de picada encara més dolorosa que la del mosquit comú. I de desenvolupament molt ràpid. En qualsevol bassiolet estagnat, en set o vuit dies els ous eclosionen i les larves esdevenen adult. A entrada d'hivern, les femelles ponen ous resistents al fred que es desclouen a l'estiu següent. Un malson.
Les importacions han continuat amb els carregaments de plantes ornamentals vingudes d'Extrem Orient. Fa pensar. Amb prescindibles importacions de flors i goma vella hem fet venir innombrables nits d'insomni i un seriós gravamen per a les arques municipals, que han de fer front a oneroses operacions de fumigació. Amb èxit descriptible, perquè a qualsevol raconet desapercebut hi pot haver un recipient amb aigua abandonada. Fins a 300-400 metres a la rodona arriben els mosquits tigre que en puguin sortir en una setmana. O sigui, a tot arreu i de pressa.
Bastaria assegurar-se que no deixem bassalets abandonats. Massa feina, en una societat víctima del benestar abúlic. Preferim exigir a l'ajuntament que ens ompli d'insecticida dos cops al mes. Picats i fumigats, doncs. Reveladora metàfora, doblada d'amarga realitat. Mentrestant, als tròpics, els diversos anòfeles de la malària i l'aedes de la febre groga i del dengue (Aedes aegypti) fan més que espatllar l'estiueig de poblacions benestants. Maten milions de pobres que no poden comprar insecticida. Ni importar plantes ornamentals.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
