Josep M. Camarasa i Jesús I. Català han publicat el segon volum de la recomanable obra Els nostres naturalistes. És una iniciativa editorial de la Universitat de València, integrada en la sèrie de monografies de la revista Mètode, improbable i interessantíssima publicació periòdica que ajuda a seguir pensant que els Països Catalans, no solament existeixen, sinó que valen la pena. Els nostres naturalistes contribueix, també, a perseverar en aquesta relapsa contumàcia.
El pretext és commemorar el tricentenari del naixement dels naturalistes Carl von Linné i el comte de Buffon, nascuts l'any 1707. Oportuna iniciativa, car es tracta de dos personatges capitals en l'escena europea, mig oblidats per la desmemòria cultural imperant (que, en realitat, és ignorància). Buffon, pare dels enciclopedistes, excel·lí en el treball perseverant ("el geni és una llarga paciència") i en el rigor formal ("l'estil és l'home"), virtuts que el fan doblement admirable en aquests temps de pensament feble i descurança estilística. Discrepava de Linné, per cert, i no m'estranya, perquè l'estimable naturalista suec no passava de metòdic filatèlic d'organismes.
Aquesta discrepància entre subversió prospectiva i ordre canònic recorre de cap a cap Els nostres naturalistes. La nostra tradició científica és modesta, però suficient per a reproduir la tensió entre progrés i reacció que convulsionà el pensament europeu a partir del segle XVIII. Més aviat el pensament i la seva absència, posats a filar prim. Evolucionistes perseguits pel fixisme ultramontà, per exemple, com Odón de Buen, notable catedràtic de la Universitat de de Barcelona, anatematitzat a final del segle XIX i enviat a l'Index Librorum Prohibitorum per Jaume Català, bisbe de la ciutat. Els nostres naturalistes explica aquesta mena de coses. Ens convé saber-les, perquè el prescindible bisbe Català té a Barcelona un carrer que el recorda i Odón de Buen, no.
Hermeneutes
El problema del bisbe Català era professar la generalitzada mania judeo-cristiano-musulmana de creure que el pecat és un crim, fruit de confondre, prèviament, les escriptures amb el codi civil. A partir d'aquí, tot va de mal borràs: el pietisme desplaça l'espiritualitat, el dret canònic la teologia, et sic etceteris. La religió, aleshores, queda pobrament reduïda a hermenèutica de textos arcaics. Els rabins destaquen en aquesta pràctica, emulats darrerament per imams i mul·lahs igualment zelosos. Uns i altres solen ser humanistes més aviat limitats, de manera que les seves aportacions exegètiques resulten escassament rellevants.
Aquesta dèria d'interpretar el present cabussant-se en escrits antics porta a les més grans paradoxes. Així, la sofisticada cirurgia de canvi de sexe és acceptada per les autoritats islàmiques iranianes perquè, al revés del que passa amb l'espantable homosexualitat, l'Alcorà no en diu res... L'exègesi catòlica també ha caigut repetidament en aquest parany. La Institució Catalana d'Història Natural, en els seus inicis benpensants, a començament del segle XX, adoptà el lema "Nulla unquam inter fidem et rationem vera dissensio esse potest" (no hi pot haver cap veritable divergència entre la fe i la raó). Era una cautela incriminatòria, perquè esclavitzar la fe a la raó és poc religiós. Sort que els agnòstics defensem l'espiritualitat...
*Article publicat a El Periódico
