On són les nostres utopies?

El present se’ns dibuixa fosc: el 2023 va ser considerat l’any més violent després de la II Guerra Mundial. Foto: PIXABAY

Què tenen en comú una filòsofa i corresponsal de guerra alemanya com Carolin Emcke i un físic i biòleg com Ricard Solé, director del Laboratori de Sistemes Complexos del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona de la UPF? Quan l’equip del CCCB, amb Judit Carrera al davant, els va proposar de trobar-se amb motiu del trentè aniversari d’aquest centre cultural de referència, tots dos van quedar sorpresos. Però Carrera tenia clar que una conversa entre dos referents intel·lectuals, un de la filosofia, l’altra de la ciència, podia donar molt de joc. «Venen de mons molt diferents que parlen menys del que voldríem, però tenen en comú aquesta vocació de generar i formular grans preguntes a partir del dubte i del sentit crític i de la confiança en el coneixement», va dir Carrera a la presentació.

Tots dos comparteixen, a més, la curiositat i la passió per totes les formes de vida i la voluntat d’entendre i celebrar la diversitat dels ecosistemes d’un món complex que observen amb una mirada transversal i transdisciplinària. Per això Carrera els va convidar a opinar sobre el desconcert que regeix les nostres existències. Com és que trenta anys enrere vivíem més esperançats? Per què avui ens aclapara tant la realitat i percebem un desgovern i falta de rumb?

Les grans amenaces del present són la fi de la utopia, l’atac a la veritat i la destrucció del sentit de comunitat.

Per a Solé, una de les grans causes d’aquesta inquietud actual té a veure amb l’acceleració de les transformacions tecnològiques, en especial la intel·ligència artificial, que trasbalsen i posen en dubte el paper de la humanitat en el món. «La clau d’aquesta revolució va començar a gestar-se ja amb el telègraf, ara anomenada la Internet victoriana, perquè també aleshores va generar una mena de xarxa social que permetia a la gent interrelacionar-se i somniar amb un món millor», explicà. Però aquest sistema tenia un gran inconvenient: no permetia emmagatzemar dades i, en aparèixer el telèfon, el telègraf desaparegué. Més tard van sorgir els primers ordinadors i, amb ells, els videojocs i el desenvolupament de les targetes gràfiques, peça clau per fer el gran salt. «I ara, encara que fa molts anys que parlem de ments i consciències artificials, ens hem trobat amb alguna cosa molt sorprenent que té, crec, molt a veure amb el desconcert actual: ChatGPT», digué Solé.

El principi d’aquesta tecnologia, va explicar, és molt senzill i es basa en coses que ja tenen molts anys: algoritmes que prediuen la següent paraula d’un text. «La diferència és que ChatGPT, que imita l’arquitectura del cervell, conté informació a escala massiva i el seu algoritme s’autooptimitza de tal manera que resulta que descobreix el raonament. Ningú s’ho esperava això, i no sabem fins a on pot arribar», va dir el científic. Certament, encara no és una IA que es pugui comparar amb la intel·ligència humana, però... arribarem a aquest punt? Fins a on transformarà la societat humana, la IA? «Ho veurem aviat, en els anys vinents», afirmà, mentre recalcava també el potencial positiu de la intel·ligència artificial, en molts camps com per exemple la biomedicina. «En especial pel que fa al tractament de dades massives en una escala que mai hauríem sospitat que podríem fer. Vivim una situació molt interessant, com ja ha succeït a altres èpoques històriques. La gran diferència és que avui tot passa a gran velocitat».

Portada del llibre Utopia, de Thomas Moore. Foto: CEDIDA.

En aquests darrers trenta anys han succeït moltíssimes coses. Per exemple, va caure el mur de Berlín i es va posar fi a l’apartheid a Sud-àfrica. També va haver-hi la guerra dels Balcans i el genocidi de Ruanda. Però, així i tot, eren anys d’una certa confiança en el futur. En canvi, el present se’ns dibuixa fosc: el 2023 va ser considerat l’any més violent després de la II Guerra Mundial, i actualment patim conflictes importants, com la guerra d’Ucraïna, el conflicte entre Israel i Palestina, la guerra civil sudanesa o l’auge de l’extrema dreta, per no parlar dels grans reptes socials i ambientals que hauríem de resoldre.

Com hem arribat fins aquí? Per Carolin Emcke hi ha tres moments que marquen aquest present i que tenen a veure amb les grans amenaces que pateix la democràcia. «La primera és que, després de la caiguda del mur, vam caure en el mite del triomf d’Occident i del capitalisme i, d’alguna manera, vam donar per acabada l'era de la utopia. Vam creure que la democràcia era quelcom que ja teníem assegurat i ens vam tornar mandrosos. Però la democràcia no és una propietat, és una activitat que cal practicar», va dir la periodista.

«La democràcia no és una cosa ni una propietat, és una activitat que s'ha de practicar», Carolin Emcke.

La segona amenaça és, per Emcke, la més greu i es tracta d’aquest atac sistemàtic a la veritat que molts agents provoquen activament amb l’ajut de la tecnologia. Trump, Bolsonaro, Putin... «Per mi és el major repte actual, també per afrontar el canvi climàtic, un problema que no podem gestionar si no és des del pensament científic, que és precisament el que combaten els règims autoritaris i els fòssils», digué. En tercer lloc, ressaltà l’assetjament al nostre sentit de comunitat. «Les polítiques de privatització intenten acabar amb el que és públic, per dividir-nos i impedir que ens fem forts en tot allò que tenim en comú». També hi ha una fragmentació de l’esfera pública: «cada cop hi ha més gent desconnectada del periodisme professional. En una economia de crisis en què tothom ho vol tot gratis, la gent s'acaba informant només a través de Telegram o TikTok». És essencial que defensem el mètode de pensament científic, va concloure Emcke. «Si no distingim entre el que està bé i el que no ho està, entre el que és un argument raonable i el que no, perdrem cada una de les batalles que emprenem».

Com diu Emcke, «el millor del futur és que encara no ha passat i, per tant, sempre és una oportunitat per fer alguna cosa». Com, per exemple, canviar el to del relat del fi del món, recuperar de nou les utopies i deixar d’invertir temps d’una vegada  en imaginar monstres i escenaris de devastació absoluta.