Parlar no és omplir de paraules el paisatge. Parlar és construir conversa amb paraules, amb gests i amb silencis. Parlar és dir idees. Però qui no té cap idea per transmetre omple amb paraules excessives la buidor del pensament. És el cas de tants tertulians radiofònics o de tants logomàquics televisius, suplici de qualsevol oïda veritablement conversadora... Sorolls redundants, disharmonies sintàctiques, turment discursiu.
M'interesso cada cop més per les coses dites en silenci. La pintura excel·leix en aquesta habilitat. L'antològica de Joaquim Mir que es pot veure actualment a Caixafòrum és un eloqüent relat silenciós de paisatges i sentiments. Mir diu colors i paisatges sense parlar. Per parlar en silenci s'ha de saber mirar, primer. Més ben dit: s'ha de saber veure. Mir veia els que els altres només miraven. Ho veia i després ho explicava en quadres que semblen fotos mogudes, de tanta vibració com atresoren.
Parlem massa. Els polítics, els mediàtics, tothom. Fins i tot la televisió, que és bàsicament imatge, no calla. Quin sentit té filmar gent que xerra pels descosits sense dir res, ni configurar cap escena plàsticament interessant? Filmar paraules vàcues deu ser un acte doblement innecessari. Tantes coses que hi ha per dir!
Cantar
Es pot dir cantant. Giovanni Francesco Busenello, escriptor venecià entre renaixentista i barroc que va pertànyer a l'Accademia degli Umoristi, a l'Accademia degli Imperfetti i a l'Accademia degli Incogniti, deia. Temps i llocs envejables en què l'humor, la imperfecció i l'anonimat donaven per a fer acadèmies i afiliar-s'hi... El resultat era un esplet d'escriptors seriosos, no gens desconeguts i pròxims a la perfecció que creaven idees i transmetien sentiments. És així com nasqueren llibrets de la categoria del que Busenello escriví per a L'incoronazione di Poppea, que Claudio Monteverdi convertí (1642) en la primera òpera pròpiament dita de la història.
Busenello i molts altres escriptors han dit coses amb sentit, convertides en declamada paraula teatral o en íntima lectura silenciosa. Hi pensava l'altre dia escoltant aquesta meravellosa òpera monteverdiana, plena d'encerts retòrics i musicals. Un bon començament per a un gènere després enaltit per altres llibretistes remarcables, com Lorenzo da Ponte, Arrigo Boito o Luigi Illica, que van donar ales a la inspiració de Martín i Soler, Mozart, Verdi o Puccini. Que la justa fama dels músics no faci caure injustament en l'oblit els seus llibretistes. Al capdavall, l'òpera és teatre i els llibretistes en són els dramaturgs. El teatre diu.
L'òpera és teatre cantat. Les cançons són paraules musicades. Darrera del cant hi ha sempre la paraula. O sigui el pensament. Si més no, el sentiment. Sentiments que els humans compartim amb altres sers vivents, com els ocells. Els ocells no parlen, però s'expressen refilant. Els humans els imitem, a vegades. Per exemple a l'Aria quinta sopra la Bergamasca, de Marco Uccellini, compositor modenès de nom premonitori, quasi contemporani de Monteverdi, però ja netament barroc. Sobre un paisatge onejant de clavicordi, tiorba i viola, Uccellini fa refilar la flauta en la seva ària. També podem parlar mitjançant instruments, doncs. I amb eines, com els pinzells amb què Mir explicava Andorra, sa Calobra o Miravet. El cas és saber dir.
*Article publicat a El Periódico
