La situació econòmica ha esperonat les administracions públiques a buscar imperiosament noves fonts d'ingressos. I el turisme és en el punt de mira. És curiós observar, amb una mica de perspectiva temporal, com les circumstàncies poden arribar a canviar les visions d'una societat. Fa uns anys l'incipient debat sobre la taxa turística va quedar interromput per una forta remor de rebuig, i la discussió no va progressar. Ara el debat torna amb més força i, malgrat l'oposició de part del sector de l'hostaleria, sembla que la idea de fer pagar als nostres visitants una petita quantitat per cada dia d'estada es comença a percebre, des de l'opinió pública, com un acte de sensatesa.
Allò que en el seu moment va semblar estrambòtic apareix com a raonable i fins i tot convenient. Clar que en l'horitzó immediat hi ha núvols molt negres, com la manca de liquiditat d'ajuntaments i governs, o la possibilitat del col·lapse de l'euro, amb un daltabaix econòmic sense precedents. Per això resulten sorprenents alguns dels arguments emprats per la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) en referència a la taxa turística. Segons ha publicat la premsa, la CEOE creu que una nova taxa podria danyar "la sostenibilitat i competitivitat de la indústria turística, sector tractor de l'activitat i l'ocupació, i clau per a la recuperació econòmica". ¿Algú creu sincerament que una aportació equivalent a la consumició d'alguns refrescos pot dissuadir una persona de visitar un indret en el què té interès? Les paraules de la CEOE revelen poca confiança en els atractius del país.
(F)
Però el que més crida l'atenció és l'ús indiscriminat del terme sostenibilitat. Fa riure -o plorar, segons es miri- que es pugui utilitzar aquesta paraula per defensar un sector en el nom del qual aquí s'han fet algunes de les barrabassades ambientals i paisatgístiques més impressionants de tot Europa. Evidentment, existeix també un concepte i pràctica d'autèntic turisme sostenible, tant a Espanya com a Catalunya, però les destrosses del passat i algunes del present estan, i estaran durant dècades, a la vista de tothom. Em sembla molt que la patronal espanyola està parlant de sostenibilitat en el sentit d'aguantar el model massiu de fer caixa, sense cap altra consideració.
Els temors de la CEOE són bastant infundats. L'augment de preus que ha experimentat Espanya durant l'última dècada -ben documentat per l'Organització de Consumidors i Usuaris i posat en relleu amb motiu del desè aniversari de l'euro- hauria d'haver estat un element negatiu pels turistes i, en canvi, cada cop en rebem més. Tenint això en compte, estaria bé que el nou debat sobre la taxa fos una oportunitat per repensar el model.
La sostenibilitat ens remet sempre a la qüestió dels límits. Una eina per poder establir diagnòstics en aquest camp és el concepte de capacitat de càrrega. La capacitat de càrrega assenyala el llindar a partir del qual començarà el deteriorament de la base de recursos. Qualsevol recurs suporta un determinat nivell d'ús que, un cop superat, desencadena un procés de pèrdua. És evident que el turisme és un fenomen complex i que aquí no es tracta de buscar una fórmula matemàtica que ens digui el nombre exacte de turistes que un lloc pot admetre, si bé seria interessant disposar d'estimacions. Hi ha altres variables en joc, com per exemple, què fan les persones que ens vénen a visitar. No és el mateix 10.000 turistes amb ànim exclusiu de disbauxa, i sense que els importi el més mínim l'indret on es troben, que 10.000 amb esperit de valorar i respectar l'entorn.
(F)
Afortunadament avui, arreu del territori, es poden identificar desenes d'iniciatives que busquen clarament el segon grup de turistes. I l'encert rau en què són iniciatives que surten de baix. Ningú millor que municipis i agents privats de l'àmbit local per impulsar, des del coneixement de primera mà, els atractius que sovint resten ocults als forans. Per treballar en aquesta línia no calen grans plans nacionals ni macroinversions. Un altre aspecte positiu és que un turisme més sostenible demana un elevat consum d'imaginació, és a dir, de recursos immaterials. Es pot generar atracció construint algun tipus d'instal·lació en un lloc determinat o també creant un relat sobre aquest mateix lloc, que pot basar-se en la llegenda, les tradicions, la natura o els fets històrics, com per exemple la batalla de l'Ebre al Sud de Catalunya. És tan gran el potencial d'aquest canvi, i tant urgent la necessitat de dur-lo a terme, que posar-se a discutir per cinc euros resulta francament mesquí.
