La cimera contra el canvi climàtic de Copenhaguen s'ha tancat amb un fracàs sense pal·liatius. Ni acords vinculants, ni objectius concrets de reducció de gasos d'efecte hivernacle, ni una actitud exemplaritzant per part dels EUA, la Unió Europea o la resta de països industrialitzats. Tan sols un tímid acord per a decidir quants diners rebran els països en vies de desenvolupament, diners que per altra banda es sumaran a l'ingent endeutament que la transformació del model energètic requerirà en les pròximes dècades.
Com recordava el genial dibuixant El Roto en una de les seves vinyetes a El País, "La destrucció del planeta és vital per a la supervivència del sistema, i viceversa... què fem?" La resposta és evident: res. No es pot "solucionar" el problema del canvi climàtic o de la crisi energètica sense "arreglar" abans el sistema socioeconòmic que l'ha causat. Així de simple, i per això, mentre el model sigui intocable, els intents per posar petits pegats a l'esquinç ambiental que pateixen les nostres societats estaran condemnats al fracàs.
Una prova d'on resideix el veritable interès dels dirigents polítics mundials es pot veure en com s'han utilitizat els centenars de milers de milions de dòlars gastats en evitar una nova i mundial Gran Depressió. Segons dades de l'Agència Internacional de l'Energia en el seu World Energy Outlook 2009, dels 2,3 bilions de dòlars gastats a estimular l'economia mundial, solament el 9% (tot just 240.000 milions de dòlars) es poden considerar "verds". I d'aquests, solament un 8% s'han gastat en fonts energètiques renovables i un altre 12% en altres energies "baixes en carboni". És més que evident que el primer és el primer: protegir la insensata maquinaria financera internacional perquè pugui seguir generant el crèdit necessari per a seguir alimentant al monstre del creixement infinit, ni que sigui per a poder pagar els interessos del deute per uns anys més.
(F)
No s'ha arribat a aquesta situació per estupidesa ni per maldat. Més aviat ha estat el curs natural de les coses. Diversos condicionaments culturals i polítics (i també geogràfics, com bé apunta Jared Diamond a "Armas, gérmenes y acero") han fet que el que ahir denominàvem Occident i avui "països rics o industrialitzats" hagin liderat l'explotació dels recursos naturals, especialment els energètics. Com a resultat, menys del 30% de la població consumeix el 60% d'energia primària (i un sol país, EUA, amb el 5% de la població, consumeix el 23% de l'energia). La resta del món, com és lògic, no desitja quedar-se enrere, i encapçalats per xinesos i indis, somien amb elevar el seu consum de recursos per a poder acostar-se al nivell de vida dels països industrialitzats, responsables de la major part de les emissions de gasos d'efecte hivernacle presents en l'atmosfera.El consum de combustibles fòssils, amb la seva gran densitat energètica i la seva capacitat per a ser extrets de manera exponencial (almenys fins que s'arriba al cenit de la seva extracció) ha estat una de les condicions necessàries perquè el capitalisme funcionés. D'altra banda, el capitalisme es recolza en un dogma -tots els recursos podran ser sempre substituïts, fins i tot els naturals- que només podria haver aparegut en l'ambient de creixement explosiu que van facilitar els combustibles fòssils. Però els ritmes d'extracció dels combustibles fòssils anuncien debilitat pròxima, el clima que ens sosté ja no serà el mateix, i les costures de l'esquema piramidal en el qual s'ha convertit l'economia mundial cedeixen per arreu.
Probablement, les greus desigualtats en el consum de recursos són el principal obstacle per a posar fre a la degradació ambiental. Els rics no volem renunciar a la insatisfactòria però entretinguda vida del consumidor, i els pobres volen deixar de ser-ho. El primer pas l'hauríem de donar nosaltres: reduir el nostre consum en termes absoluts (per no caure en el parany de l'eficiència i el seu efecte rebot), transferir la tecnologia i el coneixement perquè la globalització del desenvolupament sigui de debò, i no mera imitació de l'insostenible model de vida industrialitzat. No hi ha molt espai per a l'optimisme, doncs primer hauríem de viure en societats autènticament democràtiques, on no existeixin institucions alienes a la reforma. Si volem de debò parar el canvi climàtic (si és que encara estem a temps) primer caldria canviar el sistema financer de dalt a baix. I després ja parlaríem d'energies renovables i CO2.
