Transportistes i pescadors deuen tenir raó en afirmar que no els surten els números. Es comprèn la seva angoixa, perquè els hi va el pa. Augmentar tarifes seria raonable, mantenir el cost del combustible, no. No pot sortir-los barat un producte que ha doblat el preu en els mercats internacionals. Un barril de petroli ronda els 130 dòlars, davant dels 60 que costava l'octubre de 2006. Hi ha moviments especulatius, segurament, però sobretot hi ha una demanda desbocada i un abastament a la baixa.
A la baixa, sí. La capacitat d'extracció i tractament del petroli ha experimentat en un any una minva del 3%, si no més. Durant dècades, uns quants anunciaven que el petroli s'acabava, mentre la majoria tirava de beta. Ara resulta que molt abans d'esgotar-se els jaciments -que, certament, van de baixa- patirem escassesa de gasolina. El serveis d'estudis de la Shell sostenen que ens hi trobarem devers 2015. Moltes instal·lacions han envellit i cada cop arriba a les refineries petroli de menys qualitat, perquè el millor ja ha estat extret. Tenim el "peak-oil" (més demanda que oferta) a les portes.
El problema no és dels transportistes o dels pescadors, sinó de tothom. A la Mediterrània, les barques ja carreguen més gasoil que peix porten a llotja, de tan poc que n'hi ha ha. L'elevat preu del peix ho compensa, però en bona lògica econòmica l'extracció pesquera comença a ser inviable. I segons quina febre transportadora també, ara que ens hem acostumat absurdament a fer venir els raves d'Holanda i les pomes de Nova Zelanda.
Transició
Amb subvencions per a fer callar els manifestants potser pararíem el cop, però no solucionaríem el problema. És urgent l'adopció d'un altre model energètic. El petroli cremat a l'engròs trastoca el clima i, a sobre, s'esgota. Per de pressa que anem, trigarem anys a canviar. I si no anem de pressa, farem tard. Com més aviat siguem eficients en l'ús de qualsevol forma d'energia i com més energèticament auster sigui el nostre model, millor.
El ritme creixent de l'Índia i de la Xina com a demandants de petroli ha desbordat totes les previsions. La Xina, que era un exportador net, ha esdevingut en pocs anys el segon importador mundial, només superada pels Estats Units. Els eterns escèptics, que solen també ser els eterns mandrosos, han trobat una coartada excel·lent. Com que la qüestió no depèn enterament de nosaltres, no cal que ens hi escarrassem, diuen. És una fal·làcia, naturalment. I sobretot una insensatesa, perquè ens hi juguem la nostra manera d'estar al món. No som els principals responsables de la situació, sí que serem entre els principals perjudicats.
(F)
No tenim petroli -els jaciments off-shore de Tarragona a penes forneixen l'1,5% del que es tracta a la planta de Repsol- i no en regulem els preus, però en depenem absolutament. Actualment, estem a la mercè dels altres. Fem el que fem, no resoldrem el problema mundial, certament, però podem encarrilar el nostre. La pregunta no és quin pes tenim en el món, sinó com plantem cara a la fracció del problema mundial que ens afecta a nosaltres.Imaginar un nou escenari no és difícil. La dificultat és gestionar la transició. És a dir, anar construint de pressa i sense trencadisses el nou ordre. No és una opció. És l'únic camí plausible, em sembla. Decisions polítiques, per favor!
*Article publica a El Periódico
