Ha passat un altre Grec, com cada estiu. Amb raó, tothom s'ha desfet en elogis de la magnífica presentació que hi ha fet Sasha Waltz de "Dido and Aeneas", una òpera primitiva de Henry Purcell, escrita el 1689, molt ben recreada per la directora i coreògrafa alemanya. També amb raó, altres s'han fet ressò de l'inclassificable muntatge "Pinsans i caderneres" que, sobre textos de Narcís Comadira, ha creat Xavier Albertí. A mi m'ha semblat esplèndid i emocionant.
És natural que dos creadors inclassificables facin coses difícils de classificar. Qualsevol creació hauria d'aspirar a la inclassificabilitat, suprem indicador d'originalitat. En aquest cas, originalitat d'alta qualitat, perquè es pot ser diferent i alhora pèssim. Mesclar lletres d'Anselm Clavé, discursos d'Emilio Castelar i textos delirants d'un imaginari Narcís Cordelira, poeta catalanesc de flamarada, és molt d'atreviment. No per a Narcís Comadira (anti-heterònim evident del poetastre). Ni per a Xavier Albertí, que salta de Tannhäuser al cuplet o a la cançó publicitària com aquell que res.
Fart d'astracanades pretesament provocatives, em sento reconfortat amb aquests exercicis d'intel·ligència dramàtica. Un segle i mig de catalanisme benpensant i carca hi és fustigat de forma tan implacable com tendra, amb ironia i sense sarcasme. "Pinsans i caderneres" ajuda a entendre Torres i Bages, la Lliga Regionalista i un cert flanc de Convergència, la Catalunya fonamental i cofoia -no se sap ben bé de què- que Espriu resumia lapidàriament en aquell "Penseu amb puresa, som els millors!" de "Ronda de mort a Sinera".
A "El Pou de Lletres" deia Comadira l'any 1996, a propòsit de la decadència sociolingüística del català: "Sempre m'ha preocupat molt, sobretot perquè és una eina que he de fer servir. Ara, qui és el responsable d'aquesta situació? Crec que bàsicament n'hi ha un: els catalans. A la gent, li és ben igual la llengua que parla, com la parla i, fins i tot, si la deixa de parlar. Catalunya és un poble que no té voluntat de ser. Aquest és el gran problema." "Pinsans i caderneres" mostra una època ridiculitzable en què l'actitud civil, però, era una altra. Fa pensar.
Mestres antics
Thomas Bernhard tenia aquesta mateixa posició responsablement crítica envers els seus connacionals. Crec que estimava apassionadament Àustria, i per això va deixar com un drap brut el col·laboracionisme amb els nazis i la meselleria cultural de la post-guerra. Perbocà tota aquesta animadversió en la seva darrera novel·la, "Alte Meister", convertida fa uns anys en un remarcable muntatge teatral pel mateix Xavier Albertí, justament. Trobo que "Mestres antics" i "Pinsans i caderneres" beuen de la mateixa font, baldament una transcorri a les avellutades sales del Kunsthistorisches Museum vienès i l'altra en el teatrí tronadet de la coral de Riudejoncs de les Arenes, lloc imaginari que podria ser qualsevol poble de Catalunya.
De la mateixa font, però amb algunes sensibles diferències. Nosaltres somniàvem en la Mancomunitat quan els vienesos vivien la Sezessionsstil, veien passejar pel carrer el senyor Sigmund Freud i estaven a punt de treure's de sobre el seu darrer monarca. Aquesta és la diferència entre Puig i Cadafalch i Adolf Loos. "Cantau, cantau!", clama grotescament Narcís Cordelira. Sí, canteu, que ajuda a ben morir.
