Una vegada un vell geòleg ja retirat em va dir que "tot el món admet que la població és un factor molt important, però mai té la culpa de res". L'expressió és un reflex del tabú que existeix entorn de la qüestió poblacional. És el que els anglosaxons anomenen un "hot button", un assumpte capaç de suscitar posicions aferrissades i un debat intens i emocional. En alguns cercles, parlar de superpoblació és suficient perquè el titllin a un de nazi o defensor de la eugenèsia.
Quelcom semblant li va succeir a Paul Ehrlich, un biòleg nord-americà que el 1968 (l'any que jo vaig néixer!) va escriure The Population Bomb. El llibre contenia afirmacions molt dures, com que el món sofriria grans fams en els anys 70 que provocarien que centenars de milions de persones morissin de fam. Encara que massa persones han mort de fam des de llavors, és evident que les prediccions de Ehrlich no es van fer, feliçment, realitat.
Aquesta mateixa setmana Paul Ehrlich ha rebut de mans de la Generalitat de Catalunya el premi Ramon Margalef d'ecologia, i aprofitant el seu pas per Barcelona va ser el convidat estrella en la jornada "Humans In Biosphere: can we do better to avoid the global collapse?".
Ehrlich va començar parlant del poc que la població en general comprèn sobre funcionament del món, de la relació entre els recursos naturals, l'energia i el nostre benestar, i dels esforços que algunes nacions, com els EUA, dediquen a protegir les fonts energètiques estratègiques (com el petroli d'Orient Mitjà). Una síntesi de com funciona aquest sistema va ser proposada per Ehrlich en la seva equació IPAT, I = P x A x T (on I és l'Impacte mediambiental, P és Població, A és Abundància (o riquesa) i T és Tecnologia.
És aquesta fórmula que permet a Ehrlich afirmar que són els països rics els més superpoblats, doncs són els que més recursos gasten, a pesar d'estar en minoria demogràfica. I atès que les tendències demogràfiques canvien lentament, Ehrlich proposa que és molt més fàcil variar el resultat de l'equació mitjançant un canvi de comportament que posi límit al sobreconsum de recursos. És una proposta efectiva i que a més evita posar l'accent en solament una part de l'equació, la polèmica demografia.
(F)
No obstant això, per a Ehrlich la situació segueix sent preocupant, quelcom que es van encarregar de recordar la resta de ponents. El físic Enric Llebot va afirmar que el canvi climàtic és ja un procés irreversible i que la mitigació serà insuficient, ja que estem fins i tot pitjor que els pitjors escenaris proposats per l'IPCC. El geòleg Mariano Marzo va presentar la realitat energètica, la forta tendència a l'augment del consum, especialment del carbó, i la gairebé impossible tasca de substituir els combustibles fòssils a temps per energies renovables, concloent que sense un canvi en el model de desenvolupament no haurà una solució satisfactòria per a tots. L'economista Jordi Roca va recordar que l'explosió demogràfica s'havia atenuat en les últimes dècades i que el model de transició demogràfica, en el qual els països industrialitzats disminueixen la seva taxa de mortalitat i també de natalitat, no té perquè implicar el sobreconsum de recursos, ja que intervenen altres factors, com l'accés de la dona a l'educació i als mètodes de contracepció.Tant Ehrlich com la resta de ponents van apostar per un canvi de paradigma, denunciant l'engany de l'anomenat "desenvolupament sostenible" (realment l'impossible "creixement sostenible") i apostant per una millora del benestar social en comptes de perseguir costi el que costi el creixement econòmic. El dogma imperant del creixement infinit també es va presentar com un obstacle per a solucionar les crisis múltiples que amenacen a la humanitat, i atès que la majoria de la població del planeta no gaudeix del benestar que sí tenim els rics, una radical moderació del consum i un decreixement efectiu ha de començar entre nosaltres.
