Indiferent a tota crisi, el cicle anual fa la seva via. L'hivern se'n va, arriba la primavera. És una d'aquestes meravelles òbvies que no valorem prou, em sembla. Ningú ha d'ocupar-se'n, la màquina funciona sola. El dia s'allarga, ve la bonança, les plantes es revifen. La durada del fotoperíode, és a dir de les hores de llum, desencadena tota mena de processos biològics, amb expressa inclusió d'aquest optimisme que ens envaeix i de la cada any renovellada frisança genèsica que s'empara dels éssers vius.
Anys enrere, els cels urbans mediterranis s'omplien de falziots. De petit, abocat al balcó de casa, m'extasiava mirant-los. Era un no parar. Centenars de siluetes negres trenaven mil figures acrobàtiques, sobretot quan queia la tarda. Encara se'n veuen, però no gaires. El cabots, les orenetes cuablanques, ja només visiten les poblacions rurals, amb camps a prop. I les orenetes veritables, les d'encesa gola vermellosa, han quedat confinades als masos i poblets de pagès, on edifiquen els seus nius de fang a recer de qualsevol ràfec protector.
A l'abril, també arriben els xots, aquests mussolets menuts i migradors que omplen d'esgarips aflautats les tèbies nits d'estiu. Mesclen els seus cants monocordes amb el raucar nocturn del tòtils, que també recorden el so de la flauta. Cada cop menys, però, perquè aquests gripauets han quasi desaparegut del veïnatge humà, com la majoria dels altres batracis, i els xots no saben on fer niu. La fauna dels llocs antropitzats va de baixa. És preocupant: si no pot viure on vivim els humans, quina deu ser la qualitat del nostre ambient...?
És un fet que la primavera tèrmica ja ha quasi desaparegut, la roba dita d'entretemps ha esdevingut innecessària. El canvi climàtic, altrament, altera el règim de pluges. De moment, es manté el fotoperíode, perquè és de caràcter astronòmic. La nova amenaça seria l'ocàs del fins ara indefallent rotar estacional. Si fes fallida, què ens quedaria de res?
