Quant gasta un pis? No ho sap ningú. Tothom sap quant gasta el seu auto, però ben pocs són capaços de dir quanta energia consumeix la casa on viuen. Vaig fer la pregunta en un seminari sobre arquitectura i construcció sostenibles. Els assistents, tot i ser joves arquitectes plens d'inquietuds, van posar cara de sorpresa. Ni s'ho havien plantejat.
El consum de combustible d'un automòbil depèn de la conducció i de la càrrega, és clar, però el fabricant declara el consum basal del vehicle a 90 quilòmetres per hora i descarregat. Més que declarar-lo, el publicita, perquè el consum baix és ara un argument de venda. Els "haigues" americans dels anys cinquanta, aquelles enlluernadores baluernes que només compraven els estraperlistes, s'empassaven vint o vint-i-cinc litres cada cent quilòmetres. Avui, no els voldríem ni regalats.
Els motors actuals no són pitjors ni menys potents pel fet de consumir només sis o set litres cada cent quilòmetres. Al contrari, són molt millors. En tot cas, sabem quant gasten i ho valorem. Però ignorem que els nostres edificis demanden entre 100 i 150 quilovats-hora per metre quadrat i any, alguns fins i tot 200. Són com els "haigues", però no en som conscients i, doncs, no ens preocupa.
El consum energètic d'un edifici, tanmateix, comença molt abans que l'ocupin els usuaris. S'inicia amb l'obtenció dels materials constructius i amb la manera de dur a terme l'obra. Ja fa deu anys que l'Informe MIES, fet per la Universitat Politècnica de Catalunya, determinà que en la construcció de l'edifici de la Escola d'Arquitectura de Sant Cugat s'havia conssumit una tercera part de tota l'energia que l'edifici demandarà al llarg de la seva vida útil, estimada en uns trenta anys. Sobre això, tampoc sol haver-hi cap càlcul previ ni cap especial sensibilitat.
I menys encara sobre les emissions de diòxid de carboni que la construcció comporta. La posa sostenibilista en voga -massa ateu de comunió diària...- s'extasia amb els plafons fotovoltaics i amb suposades circulacions mirífiques de l'aire segons uns fletxetes dibuixades en els plànols i mai no verificades en la realitat, però no sol preguntar-se pel cost energètic i les emissions de CO2 dels materials i dels processos constructius. No és tot ú recórrer al formigó armat, als materials ceràmics, al vidre, a la fusta o a l'acer. Les emissions poden multiplicar-se per cent o més i tot.
(F)
El cas és que sabem fer cases amb baixes emissions de CO2 i amb discreta demanda energètica, entre quatre i sis vegades més baixa que la dels edificis convencionalment construïts. Sabem com fer pisos que passen amb 25-35 quilovats-hora per metre quadrat i any. És a dir, pisos que, perfectament climatitzats hivern i estiu, redueixen a una quarta o a una cinquena part la factura de l'electricitat o del gas. Em pregunto com és que ningú no ho exigeix encara, i més quan la vigent Certificació Energètica d'Edificis estableix un escalat de la G a l'A, com en els electrodomèstics (el nivell D és el mínim obligatori en obra nova, segons els Codi Tècnic de l'Edificació).També em pregunto per què no s'escometen rehabilitacions d'obra vella per a millorar el rendiment energètic. Podríem començar pels edificis d'ús públic, pel seu valor exemplaritzant. En èpoques de crisi i de foment de la inversió pública per a reactivar l'activitat econòmica, seria una mesura doblement oportuna. Invertir per a estalviar i ser més eficient i competitiu és una jugada rodona.
Igualment es pot millorar, i molt, el rendiment hídric. El consum mitjà d'aigua a Espanya és de 160 litres per persona i dia. En zones d'habitatge unifamiliar amb jardí i piscina és molt més, de l'ordre de 300 o 400 litres diaris per resident. Però no cal fixar-se tant en el consum com en la demanda a la xarxa, perquè l'aigua de pluja es pot capturar a nivell domèstic i la mateixa aigua es pot recircular més d'un cop dins de cada llar.
A l'àrea de Barcelona, després dels darrers trasbalsos i campanyes de sensibilització, la demanda per persona i dia no arriba als 120 litres. Però al centre que la Fundació Catalana de l'Esplai té al Prat de Llobregat, un edifici d'oficines amb 250 treballadors i un alberg de joventut amb 334 lits, està per sota dels 70. Gràcies al disseny del seu circuit hídric (recollida d'aigua de pluja, rescat de les aigües grises de dutxes i lavabos, que es tracten i reenvien als dipòsits dels WC), la demanda d'aigua potable a la xarxa s'hi redueix a la meitat. Fa més d'un any que funciona i aquests consums no són teòrics, sinó un fet contrastat. Per què no es generalitza aquesta pràctica des d'ara mateix?
Les rehabilitacions energètica o hídrica exigeixen obres, és cert. No pas més, però, que les fetes en ocasió del canvi del gas ciutat a gas natural (es van haver de substituït totes les conduccions, ja no ens en recordem). No pas més que les corresponents a la instal·lació de fibra òptica o cable. No pas més que les de posar telèfon o antenes de televisió a les cases que no en tenien. O no pas més que les fetes per a dotar amb cuines i banys moderns les cases amb comuna o fogons de carbó. S'han fet en les darreres quatre dècades i ara toca posar al dia l'eficència energètica i hídrica. Respongui's: quant gasta el seu pis, el vell de tota la vida o el nou que pensa a comprar-se?
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
