Era un lloc meravellós, gelosament amagat en les feréstegues asprors dels Himàlaies. Tot d'una, a l'altra banda d'un coll glaçat i rocallós, s'obria una vall verda i riallera centrada per una ciutat acollidora i perfecta: Shangri-La. Era l'afortunada recreació literària del mite lamaista de Shamballa feta per James Hilton en la seva novel·la "Lost Horizon", que ha tingut diverses rèpliques cinematogràfiques. Ara sembla que les rèpliques arriben per la banda de l'arquitectura.
Es tractaria de bastir la ciutat perfecta i autosuficient, si més no en termes d'aigua i energia. En els temps que corren seria la ciutat sostenible per antonomàsia, és clar, com si sostenibilitat fos sinònim d'autotrofisme. Els shangri-làs moderns sovint són rutilants creacions d'estel·lars projectistes deïficats que prèviament han excel·lit en considerables desvaris perfectament insostenibles. N'hi ha diversos.
El primer intent a gran escala d'aquesta mena de paradisos va ser Dongtan, una ciutat de nova planta projectada (2005) en una illa davant de Xangai. Després va venir Masdar, una altra ciutat encara més ambiciosa i pretesament autosuficient, ja en avançada construcció en ple desert d'Abu Dhabi. Que aquestes ciutats estiguin cosides de captadors fotovoltaics i termosolars no vol dir que, a la pràctica, puguin autoabastar-se íntegrament d'energia i d'aigua dolça (que en el cas de Masdar vindria de dessalar aigua marina), ni que responguin a estratègies socioecològiques realment sostenibilistes. Vista la seva concepció elitista, més aviat al contrari.
Projecte LIMA
Hi ha intents més modestos i sensats, com Hammarby Sjostad, un barri d'Estocolm ajustat als principis del model suec de SimbioCity, o Kronsberg, un barri de Hannover que ofereix també consecucions sostenibilistes interessants sense caure en emfàtiques autosuficiències. On és la diferència?
L'anàlisi del cicle de vida dels materials constructius i l'eficiència en la gestió de l'aigua, l'energia i els residus són les bases físiques dels plantejaments urbans realment sostenibilistes. No serveix de res capturar energia fotovoltaica en un edifici que té un mal comportament energètic actiu o passiu. És una qüestió de balanços, de crèdits i de dèbits, més que no pas de vistosos ingressos atípics. Uns balanços que considerin també la despesa energètica de l'obtenció dels materials i dels processos constructius. La sostenibilitat exigeix números globals, no partides excel·lents en uns comptes de resultats deficients.
Aquest és l'objectiu del Projecte LIMA (Low Impact Mediterranean Architecture), impulsat per l'arquitecte Joan Sabaté amb la participació de diversos estudis professionals amb inquietuds sostenibilistes, entre els quals el meu. El Projecte LIMA presenta al Saló Construmat d'enguany un apartament real i normal, dels que es poden fer amb pressupostos ordinaris, però amb balanços energètics favorables. Molt favorables. Així, enfront dels usuals consums de 100-150 kWh per metre quadrat i any, en demanda només 10-15, deu cops menys. Comprovint-ho.
La sostenibilitat no és un gest teatral. És una prudent manera de fer les coses com cal. O sigui una iniciativa ambiciosíssima. Però possible. Per això és una alternativa real, no un Shangri-La de novel·la. És la utopia factible contra la desídia o la quimera.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
