Imaginem que tu no tens ni un euro, però decideixes dir a tothom que ets ric. Aleshores hi ha amics que et demanen diners i tu t'endeutes per deixar-los diners. Això comença a créixer i t'assabentes que, als que has deixat diners, deixen els diners que els has deixat (que realment no existeixen perquè tu no els tens). A més, veus que van amb cotxes grans i sopen a restaurants luxosos i també t'endeutes per tenir cotxe i sopars; penses: "no ve d'una mica". Resulta tot plegat que te'n surts molt bé, i com que t'has fet amic d'algú que fa la vista grossa, qui dia passa any empeny.
Al final ets un gran empresari tot i que ara ja tothom sap que has construït una farsa. Fins i tot, els diaris publiquen que algun dia tot el que has inventat se n'anirà enlaire, perquè no s'aguanta per enlloc, i que molta gent en sortirà perjudicada. Però com que ets una persona molt reconeguda ningú gosa dir-te res, ni dur-te la contrària.
Arriba un dia que no pots fer front a tots els deutes i es destapa que no tens res, ni els teus amics, ni els amics dels teus amics i tothom s'ha quedat pelat. Primera reflexió: què passaria? Em sembla evident: aniries a la presó o com a mínim davant del jutge. Doncs no! T'has equivocat: el govern et rescataria! Pagaria milions i milions, si cal, perquè no t'enfonsessis. Et nacionalitzaria! Em pregunto com pot ser que persones que han fet desfalcs tant i tant importants no hagin de donar comptes a ningú.
La segona reflexió: si, en lloc d'haver creat una bola tant grossa, ets un petit empresari o un simple treballador que et quedes sense feina amb una hipoteca i no pots pagar-la a final de mes: també et nacionalitzaran? O per què he de pagar la hipoteca, si els bancs no paguen els seus deutes?
Aquest conte, malauradament, ens sona conegut. Si faig aquesta reflexió és per anar una mica més enllà. Aquesta bombolla financera, és igual que la bombolla immobiliària que ja va petar i en coneixem (en part) les conseqüències, però especialment m'impressiona perquè és igual que la bombolla climàtica.
Estem repetint la mateixa situació:
- els experts han dit i repetit que la situació no es pot mantenir en el temps,
- està publicat a tots els diaris del món que la situació és insostenible,
- ja no en parlen només els ambientalistes o les universitats; sinó també els polítics, els empresaris, i tothom diu que això no va enlloc,
- ningú pot dir que no ho sabia, però seguim augmentant les emissions de gasos d'efecte hivernacle.
Ara estem davant d'una bombolla climàtica i no ens podem permetre que peti. A més, una bombolla és com és i mai pots preveure quan petarà; però saps que si la segueixes inflant, petarà.
(F)
Torno un moment a la reflexió de la bombolla financera. Hi ha qui està dient que aquesta crisi és el principi de la fi de la supremacia d'Estats Units i Europa en el món. No ho sé, tot i que em sento proper d'aquesta reflexió per altres raons que es faria llarg d'explicar. Si ho comento és en relació a la bombolla climàtica. Si Europa, que lidera clarament en el món els esforços per frenar les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle, deixa de ser el referent, qui ho serà? La Xina? Si ho ha de ser la Xina ho tenim francament pelut, perquè fa uns plantejaments energètics que van absolutament en direcció contrària. La Xina té tot un programa per incrementar la producció energètica en base a cremar carbó (sobretot perquè en té moltes reserves i no l'ha d'importar), té un important programa nuclear i preveu duplicar les importacions de petroli en 12 anys. Es calcula que si la Xina consumís al nivell per càpita que ho fa Estats Units, no tindria prou amb tota la producció mundial de petroli. De totes maneres, la Xina mereix una reflexió a banda i dóna per varis articles.Ara com ara, les negociacions per front al canvi climàtic són complexes i rebuscades, són molt tècniques i plenes de especificitats que només coneixen i entenen les persones que ho segueixen molt de prop. Els Mecanismes de Desenvolupament Net, el mercat d'emissions, els noms i les funcions de cada un dels grups internacionals de treball, els informes del IPCC i la tasca del secretariat del UNFCCC, tot això genera una gran confusió que embolica i complica la presa de decisions.
Justament fa falta una línia política clara que marqui els objectius imprescindibles:
- marcar els nivells concrets als que s'han de disminuir les emissions per a que s'estabilitzi el canvi climàtic,
- establir l'obligatorietat de compliment per part de tots els estats, i
- establir les mesures davant d'incompliments i els organismes competents per aplicar-les.
Les negociacions per revertir el canvi climàtic han de concloure, sense dilació i sense deixar dubte, amb aquests objectius i després ja es veurà com s'ha de fer tècnicament.
Si no, ens arrisquem a que peti la bombolla, i si arriba el moment: a qui li demanarem responsabilitats? I, algú ens rescatarà?
Hi ha qui diu que no hi arribarem a petar la bombolla climàtica, perquè la crisi financera pot ser tan galopant i ens deixarà tan pelats que deixarem de consumir al ritme que ho fem. No ho sé, però no tinc dubte que estem en un moment de canvi radical. Aquesta crisi financera marcarà un punt destacat en la història, però ser capaços de fer front al canvi climàtic pot ser una fita molt més històrica que involucraria, per primer cop, la humanitat sencera, un moment èpic, d'esforç conjunt, que provocaria una onada de construcció d'aquest món per a totes les persones. Val la pena, sobretot perquè l'alternativa és que si peta la bombolla...
P.D.: Una darrera reflexió: podem seguir pensant que el liberalisme ens porta a algun lloc?
