Situació real: un ciutadà treballador i amb fills (dona, si es vol, per a major correcció política), implicat amb el seu poble, actiu-participatiu i reciclador vocacional, utilitza regularment la deixalleria municipal per pura convicció i també per comoditat. Un bon dia, el govern local decideix que cal incentivar l'ús d'aquesta infraestructura. Concedeix rebaixes a la taxa d'escombraries als bons usuaris. Per a això, enginya una gimcana burocràtica segons la qual el ciutadà devot haurà de segellar cartronets un any, usar targetes de control (contaminants) un altre, i sol·licitar el descompte en la taxa, segons ordenances canviants anualment i dins d'estrictes terminis administratius, fent la corresponent instància i presentant-la en horari d'oficina. Resultat: el ciutadà obseqüent deixa d'anar a la deixalleria.
És un exemple verídic del que pot fer una política verda que se sustenta en la burocràcia del premi i no el càstig, però sempre a través de les butxaques. La moral de la història és que a la deixalleria s'hi ha d'anar perquè se n'entén l'ús i s'està convençut dels beneficis propis i col·lectius que comporta. El ciutadà del conte abans se sentia orgullós de la seva acció i mirava de convèncer el seu entorn que calia fer el mateix. Però ara se sent idiota perquè si no segella els cartons o si s'oblida de la tarja quan va a llençar olis i piles, té la sensació que perd diners i que no els pot reclamar, i quan el veí li diu que la deixalleria és una murga no sap trobar arguments i se sent impotent i estafat. I el ciutadà cada cop odia més la burocràcia i tot allò que no flueix de manera natural, per principis i sentit comú.
(F)
Encara hi ha més dimensions ridícules a la faula. Resulta que el que es pot considerar una bona política verda queda distorsionat per la dinàmica dels tràmits administratius, però igualment cal posar medalles. És la tan coneguda apropiació política de les actuacions ciutadanes. I és també aquesta idea entre paternalista i fàcil segons la qual si no et toquen la cartera no fas res. Doncs no. Abans has de tenir clar que vols arrencar perquè la cartera et pot donar impuls però no serà el motor i menys quan, generalment, el que en resulta és pràcticament xavalla. I si no, que s'encarregui una enquesta seriosa de població que demostri quans fills han nascut a resultes dels ajuts del govern, estatals o autonòmics. Que preguntin, de pas, a les famílies, en què han invertit els 2.500 estatals i els 600€ autonòmics (excloem les famílies en situacions econòmiques extremes). I intuiran si la gent va a la deixalleria per una rebaixa d'unes desenes d'euros al cap de l'any.
Caldria reflexionar de forma seriosa i científica sobre l'eficàcia i l'eficiència de les mesures administratives per a l'estímul o aplicació de polítiques verdes (i no verdes). En el cas del reciclatge, per exemple, està demostrat que l'únic sistema que funciona realment és la recollida porta a porta en la qual la ciutadania ha de complir un calendari de recollida de les diferents fraccions que, si es gestiona i s'aplica bé, té el benefici important d'alliberar l'espai urbà de contenidors, olors i brutícia. Exactament igual que amb les bosses: per més estímuls econòmics i simbòlics que s'ofereixi en l'establiment (retorn de diners, descompte, etc) l'única mesura que funcionarà serà la desaparició total de les bosses de plàstic. I l'adaptació del consumidor no serà tan traumàtica com ens pensem. Pot semblar un argument basat en la regulació desfermada o en l'aplicació de mesures molt radicals. Però és que algú es qüestiona avui que no es pugui fumar en un hospital? O que no es pugui anar a més de 30 km per hora en un carrer on hi ha una escola? O que una empresa no pugui abocar residus directament al riu? Doncs de la mateixa manera, les escombraries s'han de separar bé
