Sembla que el Sol ha entrat en un període de calma relativa. Enlluernats pel seu fulgor, no veiem les irregularitats de la seva incandescència si no és observant-lo a través d'un filtre prou opac. Aleshores apreciem les seves "taques", zones fosques de distribució variable que poden tenir entre 10 i 12.000 quilòmetres de diàmetre, tan grans com la Terra o quasi. Són àrees menys calentes (uns 4.000ºC) que la resta de l'astre (uns 6.000ºC) i responsables de grans trasbalsos en la superfície solar. Ara que han desaparegut transitòriament, la nostra estrella s'ha apaivagat.
És una manera de parlar. El Sol continua enviant a l'espai ingents quantitats d'energia radiant, però de manera menys turbulenta. Disminueix la intensitat de l'anomenat "vent solar", un corrent de plasma que participa del camp magnètic solar, constituït bàsicament per àtoms d'hidrogen i d'heli que es desplacen a una velocitat d'entre 200 i quasi 900 quilòmetres per segon. Les taques provoquen aquest "vent" i la pèrdua d'una tona de matèria solar cada segon. Sense taques, el vent solar amaina.
Des que Galileu i Christopher Scheiner començaren l'estudi de les taques solars, conegudes pels xinesos des d'abans de la nostra era i redescobertes per l'astrònom David Fabricius l'any 1611, la fantasia popular i alguna evidència científica han establert vincles entre la seva activitat i determinats fenòmens terrestres. Així, s'ha volgut veure una correlació entre els períodes de minva de les taques solars i les èpoques més fredes del planeta, com l'anomenada Petita Edat del Gel, situada entre els segles XIII i XVII, aproximadament. Resulta versemblant.
Coartada
Amb taques o sense, el Sol continua lluint i, sobretot, escalfant. Però l'absència de les taques excita els negacionistes del canvi climàtic, que en l'actual inactivitat de les taques han trobat ara un altre agafador. Comencen a fer córrer la brama que, a causa de la desaparició de les taques -desapareixen cada onze anys més o menys, no cal patir-, la Terra es refredarà insuportablement i que, per tant, sort n'hi haurà de l'escalfament global causat per la crema de combustibles fòssils.
O sigui que ara sí que l'escalfament global va de veres i el CO2 emès pels hidrocarburs és una realitat, però que gràcies a Déu d'haver-lo engegat a l'engròs a l'atmosfera. Una coartada esplèndida, sí senyor. D'això se'n diu fer de la necessitat virtut. Era veritat el que negaven ahir, però no hem de canviar res perquè l'exaltació de l'efecte hivernacle ens salvarà de passar fred. Admirable raonament.
El rigor científic ens obliga a investigar el tema de les taques i a no descartar res d'entrada. Però aquesta capacitat de revisar conclusions provisionals no té res a veure amb l'excusa tramposa de baixar la guàrdia davant de l'escalfament global perquè hem trobat una coartada interessant. No combatrem el canvi climàtic amb cops de sort solar, de la mateixa manera que no evitarem la possible pandèmia vírica de la grip porcina amb rogatives al Cristo de la Salud, per més fe que hi posin els mexicans. La blasfema mania d'instar la divinitat a canviar de parer sota pressió idolàtrica és tan lamentable com la tergiversació del coneixement científic. Ni les processons curen la grip, ni les taques solars legitimen la malversació energètica en què vivim.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
