Després de la Cimera de la Terra (Rio, 1992), es van fer gran esforços per assolir un acord per frenar el canvi climàtic que es va plasmar en el Protocol de Kyoto (PK). En el seu moment, el PK va significar un salt perquè no era una declaració d'intencions, sinó que es posaven uns límits quantificats (tot i que molt minsos i, ja en aquell moment, es va dir que eren insuficients) i una agenda amb dates concretes. D'aquest acord en fa més deu anys, segurament per a algunes qüestions no és molt temps, però la geopolítica global ha canviat a un ritme desconegut en només una dècada; i, a més, els canvis dels propers anys tot apunta que seran similars o superiors als que hem viscut mai (avenços tecnològics, mobilitat mundial, mercat laboral canviant, etc...), per això, els acords que necessitem ara són d'una altra magnitud.
En aquest sentit, els acords no poden ser de mínims (el mínim comú denominador): no és el que tots podem acceptar, sinó el que tots necessitem per garantir un futur climàticament estable. Després del resultat de la reunió de Barcelona, això sembla que és el que no està a l'agenda de Copenhaguen.
Dins d'aquest marc, la societat civil, les ONG i altres actors, a més d'un conjunt d'accions molt visuals i fotogèniques, fan demandes concretes sota un lema força concret: un acord just, ambiciós i vinculant. Tot i això, un acord just, ambiciós i vinculant és una demanda molt oberta, perquè sabem que la justícia és molt modelable o admet moltes lectures; a més, l'ambició realment no té una vara de mesura, per tant, el que per a uns és insuficient per a altres és més que inassumible; i, en darrer lloc, un acord vinculant podria ser la solució, però els acords internacionals, tot i ser vinculants, també són subjectius.
A les darreres reunions per a preparar la conferència de Copenhaguen ha anat sorgint la necessitat de que l'acord fos vinculant, i molts governs han manifestat que Kyoto és un acord vinculant. Però com pot ser vinculant un acord que es pot incomplir sense que passi res? Els acords de bona voluntat no porten enlloc. A ara hem d'entendre que estem en un moment crític i hem de canviar el model de l'acord que volem.
(F)
Tot i això, els polítics que han de prendre aquesta decisió no estan disposat a fer el pas necessari, sobretot perquè no estan disposats a haver d'explicar a la població que representen els canvis que hauran d'aplicar. Per això, els polítics dels estats rics o amb cert benestar no volen haver d'explicar als seus votants les renúncies que caldrà fer i les ingents quantitats de diners que s'hauran de pagar per fer front al canvi climàtic. Els rics no estan disposats de cap manera a deixar el seu nivell de vida. No és només una qüestió de consciència social, perquè els canvis socials són d'una magnitud tan àmplia que no ens la imaginem. Per altra banda, els estats en desenvolupament que se'ns surten, amb Xina i l'Índia al capdavant, no estan disposats a implementar cap política que limiti o freni el seu creixement.Per fer-nos una idea de la dimensió, podem mirar un comptador de carboni: per ser sostenibles hauríem d'anar amb ruc! (o canviar radicalment els sistemes de transport), però no tenim ningú que ens expliqui com serà el món, les nostres ciutats i viles, el 2020 o el 2050, per ser ambientalment sostenibles. Primer hem de ser capaços d'entendre i d'assimilar els canvis i després caminar cap a ells.
En qualsevol cas, el que no ens podem permetre es deixar que els processos es desenvolupin sense cap horitzó, sense saber a quin acord volem arribar, per complicat que sigui, perquè això significa una deriva absoluta, una crisi terriblement profunda.
Ara necessitem un acord que estableixi unes noves regles de joc. El món ha canviat i necessitem una nova manera de governar-lo, i el canvi climàtic és un repte que especialment ens mostra aquest canvi. Els governs ja estan dient que un acord entre tots, ja és vinculant, però l'experiència dels acords internacionals ens mostra que, fins i tot, quan hi ha indicadors concrets i unes dates concretes també s'incompleixen (com ha passat amb el PK i estan passant amb les Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, per posar alguns exemples). Un acord vinculant ha de preveure els possibles incompliments, per això, un acord vinculant hauria d'establir:
- Un horitzó clar i concret, amb objectius polítics i tècnics, i marcar una agenda (això ja ho fa el PK). És un treball difícil perquè els objectius no són els mateixos per a tothom, però hi han de quedar reflectits;
- Establir els mecanismes per als incompliments (i aquí és on cal ambició, no per posar mecanismes de sanció o repressió, sinó per trobar estratègies que realment facilitin el canvi de model energètic que necessitem).
Ningú parla de reduir el desenvolupament del món, sinó que aquest desenvolupament cal assolir-lo amb uns nous mecanismes, perquè els vells són obsolets. Ara fan molta por els possibles mecanismes de sanció, però cal veure que han de ser consensuats per una àmplia majoria i que és el salt que necessitem ara. Si els representants polítics no són capaços d'arribar a aquests acords es poden trobar que la mateixa realitat els deixi enrere, que una onada absolutament imprevista se'ls endugui per davant, perquè hi ha molta gent disposada a fer canvis (ajuntaments, organitzacions de la societat civil, empreses) i que si s'arriba el punt crític s'hi posaran a implementar-los.
