Del Pacífic a l'Atlàntic, entre Chaitén, que és a Xile, i la península Valdés, que és a l'Argentina, hi ha uns 700 quilòmetres. Doncs les cendres del volcà que ha entrat en erupció a la costa pacífica han arribat a la costa atlàntica, per no parlar de la ploma de gasos, que s'endinsa centenars de quilòmetres Atlàntic enllà. Les imatges del sensor Modis del satèl·lit Terra mostren com el núvol de cendres es va dipositant dolçament sobre una àrea d'uns 100.000 quilòmetres quadrats, o sigui tres vegades la superfície de Catalunya. Esgarrifós.
Anys enrere, vaig rebre l'encàrrec d'estudiar els efectes territorials de l'erupció del Hudson, un altre volcà xilè que el 1991 cobrí de cendres (2.500 milions de tones) part de la província patagònica de Santa Cruz. Una àrea medul·lar de 40.000 quilòmetres quadrats quedà sepultada sota una capa de 2 a 10 centímetres de polsim volcànic. S'hi esfondrà l'activitat agropecuària per mort de les pastures. Feia angúnia veure-ho. No sé quin gruix de cendres del Chaitén acabarà dipositant-se sobre el terç septentrional de la província de Chubut, però podria reeditar-se el desastre del Hudson.
Justament vaig travessar la zona el març passat. Em vaig aturar a la Estancia Leleque, que és del Grup Benetton. Rony McDonald, l'administrador que m'havia atès en anteriors ocasions -d'origen britànic, com la meitat dels patagònics- no hi era, perquè dirigia l'extinció d'un incendi en les pastures. Un mal any, evidentment. Col·legues locals em diuen que Leleque, una de les millors finques patagòniques, està ja coberta de cendra. Em pregunto per què la nostra premsa no presta més atenció a aquestes coses, que se sumen a la ja prou complicada situació de l'agricultura i ramaderia argentines.
Tifó
Potser perquè prioritza altres desastres naturals. El tifó Nargis, concretament. Un tifó és un huracà asiàtic. Ciclons i tifons són el mateix fenomen meteorològic. El Nargis ha assolat Myanmar, o sigui Birmània. També tinc a la vista les imatges del delta de l'Irawadi obtingudes pel Modis/Terra. La terra ferma sembla haver desaparegut, tot està inundat a causa de les copioses pluges que acompanyaren el vendaval (vents de fins a 200 quilòmetres per hora). Yangon és a penes indestriable de l'aigual, i això que és una ciutat de quatre milions d'habitants...
El Chaitén ha entrat inesperadament en erupció després de 9.400 anys d'inactivitat. Ningú no ha provocat el fenomen ni podia preveure'l. El Nargis ja és un altre tema. És un desastre no tan natural. Al llibre "Suarem! El clima que ens espera", que acabo de publicar, s'hi diu: "Els desastres naturals són cada vegada més freqüents o més intensos (...) Al cap i a la fi, l'explicació és senzilla: en augmentar la concentració de diòxid de carboni, no fem altra cosa que injectar més i més energia a l'atmosfera i als oceans. Les lleis de la física són inexorables: el planeta ha de dissipar aquest excés d'energia augmentant la força de les seves manifestacions". Són paraules de l'ecòleg Carles Gràcia, pertanyents a una entrevista recent.
És ben bé això. El canvi climàtic, com la vellesa, no es declara d'un dia per l'altre, però es manifesta de manera tan insidiosament progressiva com implacable. Amb els volcans ja en teníem prou i massa. Però hem afegit més llenya al foc. Lamentable.
*Article publicat a El Periódico
