L’anomenada educació ambiental ha desatès la dimensió territorial i paisatgística. Ha reincidit una vegada més en les dificultats d’encaix entre una visió ambiental, en bona mesura marcada per una aproximació separativa de l’entorn, i la necessària visió complexa i interdisciplinària que requereix el tractament del territori i del paisatge.
Sostenibilitat és sinònim de dignitat humana, per tan la crisi ecològica actual i la necessitat d’assolir un futur sostenible és una matèria urgent i global què exigeix solucions globals, però sobre tot la sincera i honesta cooperació entre totes les nacions i grups socials.
Li aniria millor als rius, els mars, els ecosistemes, les espècies naturals si tinguessin drets? La situació de crisi climàtica exigeix solucions però els missatges alarmistes no funcionen i, encara pitjor, creen anticossos. Davant la crisi podem fer revolucions o reformes. Les revolucions lluiten per aconseguir drets i les reformes els reconeixen i posen en valor. Però, ara per ara, els drets ambientals els conquereixen les persones, no el medi, i tota revolució o reforma és antropocèntrica.
Erling Kagge proposa detenir la urgència vital sense sentit «i trobar en el silenci els secrets del món». Aïllar-se, diu, no és donar l’esquena a l’ entorn, consisteix en veure el món amb una mica més de claredat, mantenir el rumb i intentar estimar la vida. «El silenci és enriquidor en ell mateix. És una qualitat, un luxe. Una clau que ens pot obrir a noves maneres de pensar i d’escoltar-nos a nosaltres mateixos»
Els efectes negatius de la contaminació lumínica sobre la salut i el medi ambient són incontestables. Però l’excés de llum perjudica també la ciència, especialment l’astronomia. La pèrdua del cel estrellat en les nostres ciutats, lluny de ser considerat com un mal menor, té un preu difícil de quantificar en pèrdua de vocacions científiques, i en pèrdua o malbaratament de patrimoni cultural.
L’educació ha de servir per donar sentit a la nostra existència i per fer un bon ús de la nostra llibertat. L’educació en la sostenibilitat no l’hauríem de concebre tant com una nova finalitat educativa, sinó més aviat com a una seqüència d’accions basades en la viabilitat econòmica, en l’equitat social i en la sustentabilitat ecològica per assolir la finalitat del benestar individual i col·lectiu de les generacions presents i futures.
La sensorització del món farà aflorar causes i efectes ni tan sols intuïts, patrons ocults, o mapes insospitats. Les dades en si mateixes no són gran cosa. Tot depèn de les intencions de qui les recull i les gestiona. En un règim ideal democràtic la traçabilitat universal només hauria de preocupar els malfactors. Un sistema de garanties robust amb un equilibri de poders que fes de contrapès a possibles excessos serviria per donar resposta a la qüestió: qui vigila els vigilants?
Som ecodependents, necessitem la natura per sobreviure. I també interdependents: la vida necessita ser sostinguda, les persones necessitem d’altres persones per progressar en el camí de l’existència, un suport que, en molts trams de la vida i arreu del món, mantenen bàsicament les dones.
Ja s’ha acabat la cimera del clima a Katowice. La COP24 s’ha saldat amb un balanç pobre, esquifit, amb un text malgirbat però això sí, parit amb els malucs eixarrancats i coberts de confeti petulant. Ho lamente, però no puc -ni dec, crec- ser especialment benèvol amb els resultats (?) de la darrera, de l’enèsima cimera climàtica.
S’acosta fi d’any i moment de balanços des de cada isme possible, en un període sociopolític més ple d’ismes que mai. Hi haurà varietat. Per no ser menys, a continuació es proposa un balanç optimalista de l’estat actual en el procés de la transició sostenible. En altres paraules, es suggereix que el moment actual per a la sostenibilitat és el millor dels possibles seguint la lògica de Leibniz. O per als que veuen el got mig buit, el pitjor possible a excepció dels altres segons diria Churchill.