James Hansen, l'heroi de l'estudi del clima

El 23 de juny de 1988, ara fa vint anys, James Hansen -director de l'Institut Goddard de la NASA- va pronunciar un històric discurs davant el Senat dels Estats Units. Amb les dades disponibles, va dir Hansen, hi havia un 99% de certesa en què el rècord de temperatures assolit aquell any no era resultat d'una variació natural del clima, sinó que l'home hi tenia alguna cosa a veure. Era el primer cop que un científic de reconegut prestigi establia una relació directa entre l'activitat humana, l'augment en la concentració de contaminants a l'atmosfera, i el canvi del clima del planeta.

La comunitat científica ja havia alertat però de la possibilitat d'un canvi climàtic com a mínim deu anys abans. L'informe més conegut en aquest sentit és el que va publicar l'Acadèmia Nacional de les Ciències nord-americana el 1977, on ja s'advertia que les temperatures mitjanes podien pujar fins a sis graus centígrads al 2050 per culpa de la crema de carbó. Va ser en aquella època quan Hansen va començar a estudiar el paper que jugaven els gasos amb efecte hivernacle en la modificació del clima. El seu primer treball es va publicar el 1981 a la prestigiosa revista Science. I Al Gore, llavors un jove congressista, va començar a organitzar sessions al Congrés dels EUA sobre canvi climàtic on s'exposaven les tesis de Hansen.

1988, UN ANY SUFOCANT
Una onada de calor sense precedents va sacsejar els Estats Units l'any 1988. La sequera va destrossar les collites, els boscos cremaven arreu i el mític riu Mississipí baixava tan sec que no s'hi podia navegar. La situació era tan extrema que molta gent es va començar a preguntar si tot allò era normal o si el clima estava canviant per alguna raó. Desprès de deu anys d'estudis, James Hansen estava a punt per donar la resposta en una declaració que, vint anys desprès, encara es veu com un moment clau en la història de la ciència climàtica.

"La temperatura del planeta és més alta en aquest 1988 que en qualsevol altre any dels quals tenim registre", va explicar Hansen als congressistes, "i només hi ha un 1% de possibilitats de que aquest escalfament sigui fortuït. Hem detectat un efecte hivernacle, i està canviant el clima de la Terra". Hansen va presentar mapes i prediccions de temperatura global fins el 2029, una data que llavors encara es veia molt llunyana. I va assenyalar al principal responsable de la situació: l'home.

Al dia següent, el New York Times recollia en la seva portada la intervenció del científic de l'Institut Goddard amb el següent -i eloqüent- titular: "L'escalfament global ha començat" (llegir la notícia al NYT d'aquell dia, 24 de juny de 1988). La preocupació pel canvi climàtic va començar a arribar a la població.

Però no obstant el seu contundent discurs, l'administració Reagan va respondre a les advertències de Hansen amb una retallada de les subvencions a l'Institut Goddard.

LA LLEI DEL SILENCI
La falta de recursos econòmics no va ser l'únic obstacle que va patir Hansen a partir d'aquell moment. Dos anys desprès, al maig de 1989, Hansen va redactar un nou informe que havia de ser presentat davant el senador Al Gore. La Casa Blanca va aconseguir interceptar el document abans de que arribés a destí i en va modificar les conclusions, afirmant que les causes de l'escalfament global encara no estaven clares. El científic va denunciar els fets, declarant davant el senador que allò no era el que ell havia escrit.

(F)

A partir d'aquell moment, Hansen va haver d'enfrontar-se no només a les reticències del govern dels Estats Units -que encara avui dia es nega a acceptar l'evidència científica sobre el canvi climàtic- sinó també a tota una campanya de desinformació promoguda per la potent indústria del petroli. Aquesta conjura, a la qual es van destinar desenes de milions de dòlars, va aconseguir -almenys en l'imaginari col·lectiu- que el canvi climàtic sortís del terreny dels fets provats científicament i passés a ser considerat una simple teoria.

I com més forta s'anava fent la veu dels científics, més forta es feia la repressió del govern nord-americà, fins al punt que, l'any 2005, la Casa Blanca va obligar la NASA a "silenciar" Hansen i la resta de científics que estudiaven el canvi climàtic. Estudis i informes van ser modificats sistemàticament per suavitzar les seves conclusions, els científics tenien prohibit donar entrevistes als mitjans sense prèvia autorització i Hansen fins i tot va ser obligat a retirar les dades de temperatures a la pàgina web del seu institut.

Cansat d'aquesta persecució, Hansen va denunciar públicament els fets al New York Times al gener de 2006 (veure la notícia). Desprès d'allò, altres científics i institucions van començar a denunciar les pràctiques repressores de l'administració Bush.

Ara, James Hansen continua la seva tasca investigadora alhora que escriu cartes als polítics demanant canvis dràstics en les seves polítiques energètiques. En el seu darrer informe alerta que la reducció de la concentració de CO₂ a l'atmosfera en els propers anys ha de ser més forta i arribar a les 350 parts per milió (ppm), no les 450 ppm que defensen molts científics. Sinó, diu Hansen, les conseqüències pel planeta poden ser "irreversibles i catastròfiques".