Poznan 2008: Allà on érem

Si la 14a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP) fos el Barça, ara diríem allò dels darrers anys, "aquest any, tampoc". Enguany, tot i que no s'haguessin marcat objectius molt ambiciosos, a l'hora de la veritat, hi ha hagut pocs progressos i que s'emmarquen en qüestions molt tècniques.

Aquestes conferències tenen una dinàmica pròpia molt particular: normalment, les COP comencen amb una setmana de gran treball on s'obren molts temes i es generen molts grups de treball. Mentre que la segona setmana (les COP del canvi climàtic sempre tenen dues setmanes) es veu la necessitat de tancar acords en poc temps, a més hi ha la sessió d'alt nivell (amb els ministres i algun cap d‘estat) i això ho accelera tot. Enguany, aquesta acceleració ha estat molt més suau.

Segurament donem per fet que tota reunió d'alt nivell ha de tenir uns resultats espectaculars, quan no necessariament hauria de ser així.

En primer lloc, aquesta era una conferencia que havia de servir per posar les bases de l'acord. Realment la COP de Poznan portava l‘estigma de ser una conferencia de baix nivell. Quedava entre la COP de Balí (2007), on es va establir un procés (full de ruta) per tenir un nou acord i la COP de Copenhaguen (2009), on s'ha d'assolir el nou acord.

A més, el context internacional també ha marcat molt els debats. La situació d'interinatge a la presidència dels Estats Units i la divisió a la Unió Europea en qüestions d'energia (Polònia, hoste de la conferència, és el gran detractor de l'acord europeu d'energia, perquè el seu sistema depèn cap el 90% del carbó i l'acord l'afecta profundament en qüestions energètiques i també en qüestions laborals). La manca de lideratge en les negociacions ha fet que els debats fossin tous, s'avancés molt a poc a poc i no s'hagin tancat moltes qüestions. És il·lustratiu que les ONG pràcticament no hagin citat als Estats Units com un dels països que posava traves als acords, quan altres anys eren guanyadors indiscutibles.

Tot i aquests condicionants globals s'hauria pogut avançar en les bases d'un acord polític, en canvi, els resultats han estat de mínims. Els grans objectius per fer front al canvi climàtic queden com estaven ara fa un any i els avenços d'aquesta cimera són molt tècnics. Breument, no hi ha dubtes que no ens podem permetre que la temperatura de la Terra pugi mes de 2ºC i, per això, la concentració de CO₂ no ha de superar els 450ppm (la concentració preindustrial era de 350ppm i actualment estem al voltant dels 380ppm). Per mantenir-nos dins d'aquests marges, sembla clar que hem d'assolir una reducció global del 30% en el món per al 2020 i una reducció del 50% per al 2050 (en referència als nivells de 1990, tot i que hi ha qui agafa altres nivells de referència).

Passada aquesta conferència un es queda amb la idea que vivim amb la convicció de l'estudiant que confia en fer una repassada a darrera hora per arribar a passar l'examen amb un aprovat pelat. Però, tot i que fem una accelerada al darrer moment, no tenim cap garantia que hi arribem a temps i no sembla que hi hagi cap probabilitat de tenir un examen de recuperació.

Tot i la fluixesa dels acords, aquesta conferencia ha servit per veure alguns canvis de tendències que segurament s'amplificaran en el futur.

Per una banda, hi ha un desplaçament del debat sobre la mitigació (és a dir, què fem per evitar les emissions a l'atmosfera) cap el debat de l'adaptació (com els països, especialment els més pobres, poden fer front als efectes del canvi climàtic). Aquest és un canvi pervers, perquè l'adaptació significa parlar de gran quantitats de diners que el nord ric ha de transferir la sud pobre. Això és de gran interès per al sud i, alhora, permet evitar els debats mes punxeguts de la mitigació que obliguen al nord ric a fer grans esforços de reconversió.

D'altra banda, també hi ha una tendència a incloure a les qüestions ambientals les qüestions tecnològiques (tecnologia que ha de permetre fer front al canvi climàtic i que el Nord ha de facilitar al Sud) i econòmiques, cosa que fa entrar en el debat una altra dimensió que escapa als propis negociadors. Segurament, en el futur, hauran de venir representants dels ministeris d'economia i de tecnologia i és una tendència interessant, perquè transversalitza els debats i seran molt més centrals i prioritaris en les polítiques dels estats.

A més, aquesta situació l'hauríem d'entendre com una oportunitat. En el context de crisi financera, la inversió en energies alternatives ens pot permetre dinamitzar una nova economia, que pot crear molts llocs de treball (més que cap altra font energètica), generar una estructura energètica molt més distribuïda, més segura i sense conseqüències negatives per a l'atmosfera. De totes maneres, això demana inversions, incentius per als inversors, disposició a aprendre i a resituar-ne per part dels treballadors i un suport polític a prova de ferro: un nou acord verd global, com deia el Secretari General de les Nacions Unides.  

Ara tenim molta feina i, com que enguany no s'han fet els deures, queda un any molt més apretat. Sense cap mena de dubte hem de tenir un acord d'aquí a un any, perquè no ens podem permetre cap altra alternativa, i a l'hora cal ser molt imaginatius, molt tenaços, posar moltes hores i mirar de cara al futur.

Això demana una nova estructura de la governabilitat global. El nou acord no es pot permetre que els estats membres compleixin voluntàriament, cal buscar acords vinculants amb les eines necessàries per tenir garantia que realment revertirem el canvi climàtic. Per això, cal buscar les eines més propositives i més incentivadores, i hem d'anar més enllà del que, parafrasejant Barack Obama,  planteja Al Gore: Yes, We Can. Sí, podem, però hem de fer-ho.

--
També a Sostenible.cat:
Poznan: encallats a mig camí entre Bali i Copenhaguen

Eu quero vivir

«El meu somni es veure tota la selva conservada, doncs nosaltres sabem que ella pot garantir el futur de totes les persones que hi viuen. I no sols això. Jo acredito que en alguns anys, l'Amazonia pot esdevenir una regió econòmicament viable, no únicament per nosaltres sinó tota la Nació, tota la humanitat i tot el planeta.

No vull flors al meu funeral per que se que serien arrancades de la selva. Sols desitjo que el meu assassinat serveixi per posar fi a la impunitat dels pistolers que són protegits per la Policia Federal d'Acre. Si un missatger descendís del Cel i em garantís que la meva mort enfortiria la nostra lluita, valdria la pena. L'experiència ens ensenya el contrari. No és amb grans funerals i manifestacions de dol com salvarem l'Amazonia. Jo vull viure».

Chico Mendes, 9 de desembre de 1988.