Tibet: efectes ambientals de l'ocupació xinesa

I, a més, el Tibet ha esdevingut un punt geopolític clau per les nacions que l'envolten per les enormes reserves d'aigua que atresora a glaceres i llacs. El Tibet és la font principal d'aigua per als grans rius d'Àsia.

Una mica d'història
El Tibet havia estat un país independent, pacífic i sense exèrcit des de la proclamació com a rei del cinquè Dalai Lama al segle XVII. Però la invasió britànica a principis del segle XX va començar a capgirar les coses. El 1906, Gran Bretanya va signar, a canvi d'una gran quantitat de diners, un acord pel que donava la sobirania del Tibet a la Xina. Tot i això, els tibetans van aconseguir mantenir el seu govern durant més de quatre dècades en què les potencies estrangeres semblaven haver perdut interès en aquest territori.

Acabades les guerres mundials i la guerra civil xinesa, la República Popular de la Xina va envair el Tibet. El 1950, Mao Zedong va enviar 80.000 soldats i va començar a construir carreteres i aeroports, sobretot amb finalitats militars, i va iniciar una campanya de terror en què es calcula que van 'desaparèixer' un milió de tibetans. El 1959, amb sospites fundades sobre les intencions xineses d'eliminar el Dalai Lama, una gran manifestació espontània va ocupar els carrers de Lhasa, la capital, per demanar-li que fugís. I ho va fer. Disfressat de soldat i camuflat entre la multitud, es va encaminar per l'Himàlaia fins arribar a l'Índia, on més tard es va establir el govern tibetà a l'exili. Com a repressió, els xinesos van dissoldre la manifestació popular i van bombardejar la ciutat de Lhasa. Hi van morir més de 200.000 persones.

El Tibet va adquirir l'estatus de regió autònoma dins la Xina, i el país comunista va imposar les seves polítiques, va sotmetre la població local, va destruir el patrimoni cultural tibetà (com a exemple, es van destruir més de 6.500 monestirs) i ha traslladat tanta població xinesa al llarg dels anys que ara els tibetans son minoria.

Els efectes de la invasió xinesa no afecten només la població. El patrimoni natural del Tibet està sent explotat de manera irrecuperable i els efectes poden afectar tot el continent asiàtic.

Tibet, cultura sostenible
Els sistemes de valors tradicionals, tant econòmics com religiosos, del Tibet es van traduir al llarg dels segles en mesures efectives de protecció ambiental. El budisme és contrari a la sobreexplotació i a danyar de qualsevol manera els éssers vius i el seu hàbitat. Ja el 1642 el cinquè Dalai Lama va emetre un decret per a la protecció dels animals i l'entorn, que es va anar renovant periòdicament.

L'agricultura i la ramaderia tibetanes, base econòmica de la població, seguia aquests principis de respecte i sostenibilitat. Els conreus tradicionals s'ubicaven als marges dels rius, i seguien principis de rotació i barreja de cultius, i períodes de descans per als camps que mantenien la riquesa del sòl en el fràgil entorn muntanyenc. I els ramaders nòmades s'adaptaven a les necessitats de les pastures, amb migracions sistemàtiques que en permetien la regeneració i garantien la continuïtat d'aliment per als ramats de iacs, ovelles i cabres.

Amb l'arribada dels xinesos, però, la situació va canviar molt.

Explotació del sòl i desertificació
L'arribada dels colons xinesos al Tibet va suposar el canvi de l'agricultura de subsistència a una de tipus intensiu per incrementar la producció dràsticament. Per cobrir les necessitats alimentàries dels civils i militars desplaçats al Tibet i exportar productes agrícoles a la Xina, part de les pastures es vanconvertir en terres de cultiu que s'han esgotat ràpidament i que han donat pas a la desertificació i el malbaratament del sòl, que en algunes àrees ha quedat inservible per l'agricultura o la pastura. A més, es va canviar el cultiu principal de civada a blat, més d'acord amb els gustos xinesos, i es van introduir llavors híbrides i productes químics no només als nous cultius, sinó també, i de manera obligatòria, als de la població local. Entre altres conseqüències, s'han perdut per sempre espècies de plantes comestibles i herbes medicinals.

(P)

La Xina s'ha reservat bona part del territori de pastura per criar cavalls i ramat per a l'exèrcit, i els ramaders nòmades tibetans han vist restringides les àrees on portar les bèsties, amb la qual cosa han hagut d'alterar la seva pràctica migratòria tradicional i ja no poden garantir la conservació de les terres com ho havien fet al llarg dels segles. Recentment, la Xina ha ordenat cent mil nòmades tibetans a instal¿lar-se en pobles i ciutats, amb l'argument de protegir l'entorn.

Per altra banda, el govern xinès ha talat bona part dels boscos, deixant àrees forestals centenàries totalment pelades. El 1948, els boscos cobrien més de 220.000 quilòmetres quadrats al Tibet. El 1985 ja s'havien reduït gairebé a la meitat. I es calcula (es difícil obtenir xifres concretes perquè el mutisme sobre el Tibet és la norma habitual de les autoritats xineses) que a hores d'ara hi està afectada el 80% de la que era superfície forestal. La reforestació és mínima, i grans àrees han quedat malmeses i erosionades de manera irreversible.

Amb tot això, la degradació de la meseta tibetana ha estat continua des de fa més de cinquanta anys. Segons els científics, aquesta àrea té una influència capital en la circulació atmosfèrica i els patrons dels vents de l'Àsia (sobretot el monsó, que s'origina aquí), i la seva alteració podria ser una de les causes del desequilibri del clima a tot l'hemisferi nord.

Ús dels recursos a la manera xinesa
No només la superfície ha patit els efectes d'explotació xinesa. La destrucció dels hàbitats naturals ha comportat la desaparició de diverses espècies. I hi han contribuït la caça indiscriminada i el comerç d'animals i de pells. Abans de la invasió xinesa, estava estrictament prohibit caçar animals salvatges, però els xinesos van promoure la caça com a esport i els permisos per abatre exemplars d'espècies en perill d'extinció (com l'antílop tibetà) tenen preus milionaris que paguen caçadors rics de tot el món.

L'extracció de minerals de les reserves tibetanes de liti, coure i ferro ha estat indiscriminada, i encara ho serà més perquè les pròpies reserves del territori xinès s'estan exhaurint. A més, al Tibet hi ha diverses mines d'urani, i diverses organitzacions locals acusen els xinesos de fer l'extracció sense mesures de seguretat, el que ha comportat greus malalties entre la població i el naixement de persones i animals amb deformacions greus. La contaminació radioactiva té també altres causes: tot i que la Xina ho nega, es sospita que hi va emmagatzemar míssils nuclears al Tibet, i hi ha constància de què, durant anys, l'acadèmia militar xinesa a Amdo, al nord-est del país de les neus, va llençar una quantitat indeterminada de residus radioactius a la meseta, el que podria comportar també la contaminació de l'aigua.

Rius del Tibet, font de vida i d'energia
Al Tibet hi naixen bona part dels rius més importants de l'Àsia: l'Indus, el Riu Groc, el Yang-tse, el Mekong... Són cursos d'aigua vitals per als estats veïns, i l'àrea que reguen aquests rius cobreix gairebé la meitat de la població mundial. Però a causa de la desertificació, l'erosió i la contaminació que ha patit el Tibet, són ara mateix els rius del món que porten una quantitat més gran de sediments, fangs i residus. Per altra banda, les glaceres que els alimenten estan patint un desgel cada vegada més ràpid per efecte de l'escalfament: la temperatura mitjana a l'hivern va augmentar més d'un grau només l'any passat, i les glaceres s'han reduït un trenta per cent en un segle. I les aigües subterrànies de què també es nodreixen els rius han disminuït considerablement en aquestes dècades d'augment de població i industrialització.

Algunes teories científiques afirmen que l'estat dels rius podria ser una de les causes de les cada vegada més freqüents inundacions catastròfiques a l'Àsia. I no hi ha dubte que els efectes de la desestibilització ambiental al Tibet tindrà conseqüències directes sobre l'Índia, el Pakistà, la Xina i Bangladesh. De fet, es preveu que la lluita per aquests recursos hídrics puga arribar a ser un enfrontament bèl¿lic si s'acompleixen les previsions més pessimistes. Hi està en joc la supervivència dels estats més poblats del món.

L'aigua del Tibet té també un altre interès, més enllà del directament natural. Els cabdals abundants i la geografia dels cursos a través dels desnivells de la regió tenen un potencial de generació d'energia hidroelèctrica de 250.000 megavats, superior a la de qualsevol altre país del món. Això, sumat al potencial d'energia solar (només igualat pel del desert del Sàhara), fan del Tibet un territori idoni per la generació energètica de mínim impacte ambiental. En teoria. Perquè fins ara, les autoritats xineses han fet cas omís a aquestes possibilitats i s'han decantat per la construcció de preses gegants, que han obligat a desplaçar la població tibetana i a portar treballadors i soldats que les poguessin construir fent front a l'oposició dels locals, que ni en surten beneficiats ni tenen dret a poder opinar sobre les infrastructures que necessita el seu territori.

Camí de retorn pràcticament impossible

Moltes de les conseqüències de l'ocupació xinesa sobre el medi del Tibet no tenen marxa enrere. I ni tan sols sembla probable que es posi fre a les pràctiques de sobreexplotació.

Fins mitjans dels anys noranta, la població tibetana reclamava la independència total del país. La repressió xinesa a aquestes demandes ha estat una de les causes del canvi (si més no, oficial) de consigna. Les aspiracions actuals del Dalai Lama i del govern tibetà a l'exili són, textualment, la consecució d'una autonomia religiosa i cultural per al Tibet. No serà fàcil: la Xina no sembla tenir cap intenció de cedir cap àrea de poder.

I, en qualsevol cas, mentre el control polític, econòmic i militar estigui en mans de les autoritats xineses, res no fa pensar que adoptaran mesures més respectuoses amb l'entorn, ni al Tibet, ni a cap altre punt del territori que dominen.