Josep Enric Llebot explica l'efecte del canvi climàtic als oceans
28/02/2008 - 00:00
Una conferència clausura els actes de commemoració de l'Any de la Ciència a Barcelona.
'Si fem l'esforç d'imaginar un mar sense ones, hauríem de pensar que aquest no seria pla'. Amb aquesta dada sorprenent, el catedràtic de física de la UAB i expert en el canvi climàtic, Josep Enric Llebot, va començar la seva conferència sobre la relació entre canvi climàtic i mar. Aquesta activitat va cloure l'Any de la Ciència a la carpa de l'exposició Navegant per la Ciència, instal•lada els darrers mesos al Portal de la Pau de Barcelona com a complement divulgatiu del Barcelona World Race que acaba avui.
Però perquè no és pla el mar? 'Doncs –explica el catedràtic- pels efectes de la dilatació tèrmica'. A l'haver-hi aigües més calentes –als tròpics i a la superfície- i de més fredes –als pols i a les profunditats- aquestes també ocupen més o menys volum. De fet, aquesta dilatació tèrmica ha aportat fins ara entre el 60 i el 70% de l'augment del nivell del mar. La resta vindria pel desgel dels glaciars continentals, tan a Grenlàndia i l'Antàrtida com a la resta de continents
El nivell del mar, va explicar de forma molt pedagògica Llebot, ha variat moltes vegades els darrers 140.000 anys i, 'a vegades de forma brusca, entenent que parlem d'una escala climàtica'. La diferència és que ara pot pujar entre 59 i 99 centímetres de cara al 2100. 'Mai s'ha sabut d'una pujada tan sobtada'. Les diferències entre els càlculs es deuen al desconeixement que encara hi ha sobre els processos de desgel, que actuen de forma molt més ràpida de la prevista en alguns llocs –com la plataforma antàrtica de Larsen- o, al contrari, encara n'acumulen més per la intensificació de les nevades.
Acidització, huracans i altres El canvi climàtic, però, tindrà encara més conseqüències sobre els oceans. Una de les més dramàtiques per a la vida natural és els canvis en el seu ph o nivell d'àcid. L'oceà absorbeix CO2 de l'atmosfera –és el que es coneix com a 'embornal natural' que ajuda a alentir l'efecte hivernacle- que a mida que s'acumula en aigües superficials es converteix en àcid carbònic i s'enfonsa cap a aigües més profundes. Aquestes mutacions de la composició química són especialment perilloses per als corals i altres formes de vida. Un altre problema afegit és que el mar sembla està saturant la seva capacitat absorbidora i la seva eficiència com a embornal s'ha reduït del 53% de les emissions a un 37% en els darrers 50 anys.
L'augment de la temperatura de l'aigua podria també tenir relació amb la creació d'huracans, encara que en aquest punt Llebot va voler ser extremadament caut. 'Encara no sabem exactament com es crea un huracà ni hi ha prou dades històriques per tenir-ne una evolució detallada'. De totes formes si va apuntar a que no es tracta tant d'un major nombre absolut d'aquests fenòmens, sinó de l'augment de la potència –i per tant capacitat destructiva- dels que ja eren més potents.
Algunes de les altres conseqüències de l'impacte del canvi climàtic sobre els oceans tenen a veure amb la inèrcia imparable d'aquestes masses d'aigua. Així, si això fins ara ha estat un element positiu, al retardar els efectes del CO2 en el clima, en un futur podrien ser negatius, al mantenir actius durant segles els excessos de la nostra generació.
Enginyeria climàtica En el capítol sobre que cal fer Llebot va passar molt per sobre de la mitigació i l'adaptació –més conegudes- i es va centrar en el que va anomenar 'enginyeria climàtica'. Això es refereix a diferents projectes que pretenen actuar sobre el clima de forma activa per compensar els efectes dels gasos d'efecte hivernacle. Una de les propostes és impulsada pel Nobel de Química Paul Crutzen i es tractaria d'expulsar a l'atmosfera milions de partícules de sofre que 'puguin actuar com una espècie de toldo' –seguint l'expressió del Llebot- que redueixin la capacitat tèrmica dels raigs de sol.
Una altra idea és la fertilització del mar amb ferro i altres minerals, el que hauria de provocar una explosió en la formació de plàncton –ésser viu acumulador de CO2- i de la resta de peixos que s'alimenten d'aquest, i en conseqüència es potenciarien les capacitats embornals dels oceans.
Però perquè no és pla el mar? 'Doncs –explica el catedràtic- pels efectes de la dilatació tèrmica'. A l'haver-hi aigües més calentes –als tròpics i a la superfície- i de més fredes –als pols i a les profunditats- aquestes també ocupen més o menys volum. De fet, aquesta dilatació tèrmica ha aportat fins ara entre el 60 i el 70% de l'augment del nivell del mar. La resta vindria pel desgel dels glaciars continentals, tan a Grenlàndia i l'Antàrtida com a la resta de continents
El nivell del mar, va explicar de forma molt pedagògica Llebot, ha variat moltes vegades els darrers 140.000 anys i, 'a vegades de forma brusca, entenent que parlem d'una escala climàtica'. La diferència és que ara pot pujar entre 59 i 99 centímetres de cara al 2100. 'Mai s'ha sabut d'una pujada tan sobtada'. Les diferències entre els càlculs es deuen al desconeixement que encara hi ha sobre els processos de desgel, que actuen de forma molt més ràpida de la prevista en alguns llocs –com la plataforma antàrtica de Larsen- o, al contrari, encara n'acumulen més per la intensificació de les nevades.
Acidització, huracans i altres El canvi climàtic, però, tindrà encara més conseqüències sobre els oceans. Una de les més dramàtiques per a la vida natural és els canvis en el seu ph o nivell d'àcid. L'oceà absorbeix CO2 de l'atmosfera –és el que es coneix com a 'embornal natural' que ajuda a alentir l'efecte hivernacle- que a mida que s'acumula en aigües superficials es converteix en àcid carbònic i s'enfonsa cap a aigües més profundes. Aquestes mutacions de la composició química són especialment perilloses per als corals i altres formes de vida. Un altre problema afegit és que el mar sembla està saturant la seva capacitat absorbidora i la seva eficiència com a embornal s'ha reduït del 53% de les emissions a un 37% en els darrers 50 anys.
L'augment de la temperatura de l'aigua podria també tenir relació amb la creació d'huracans, encara que en aquest punt Llebot va voler ser extremadament caut. 'Encara no sabem exactament com es crea un huracà ni hi ha prou dades històriques per tenir-ne una evolució detallada'. De totes formes si va apuntar a que no es tracta tant d'un major nombre absolut d'aquests fenòmens, sinó de l'augment de la potència –i per tant capacitat destructiva- dels que ja eren més potents.
Algunes de les altres conseqüències de l'impacte del canvi climàtic sobre els oceans tenen a veure amb la inèrcia imparable d'aquestes masses d'aigua. Així, si això fins ara ha estat un element positiu, al retardar els efectes del CO2 en el clima, en un futur podrien ser negatius, al mantenir actius durant segles els excessos de la nostra generació.
Enginyeria climàtica En el capítol sobre que cal fer Llebot va passar molt per sobre de la mitigació i l'adaptació –més conegudes- i es va centrar en el que va anomenar 'enginyeria climàtica'. Això es refereix a diferents projectes que pretenen actuar sobre el clima de forma activa per compensar els efectes dels gasos d'efecte hivernacle. Una de les propostes és impulsada pel Nobel de Química Paul Crutzen i es tractaria d'expulsar a l'atmosfera milions de partícules de sofre que 'puguin actuar com una espècie de toldo' –seguint l'expressió del Llebot- que redueixin la capacitat tèrmica dels raigs de sol.
Una altra idea és la fertilització del mar amb ferro i altres minerals, el que hauria de provocar una explosió en la formació de plàncton –ésser viu acumulador de CO2- i de la resta de peixos que s'alimenten d'aquest, i en conseqüència es potenciarien les capacitats embornals dels oceans.
| Adjunt | Mida |
|---|---|
 cap1.jpg | 14.61 KB |
