[APUNT] Caleta Tortel (per Ramon Folch)

L'actual explotació dels boscos magallànics és una metàfora de l'actitud minera dels humans. La Carretera Austral s'acaba a Villa O'Higgins. La Patagònia xilena encara continua sud enllà, però la carretera, no. Per a anar a Puerto Natales o a Punta Arenas cal passar per l'Argentina o arribar-hi per mar aventurant-se pels inextricables fiords, que allà s'anomenen 'senos'. El relleu glacial i els boscos magallànics configuren imponents engorjats laberíntics amb escassos passos navegables que donen accés a sorprenents poblacions costaneres de terra endins. A Caleta Tortel, per exemple. Des de fa quatre o cinc anys també s'hi arriba per carretera, una branca de l'Austral. Encara no se'n saben avenir, avesats a la tradicional dependència marítima. S'hi arriba per carretera, però no hi ha carrers, només passeres de fusta que connecten cases pilotades, encastades als pendissos litorals. Els escassíssims replans són aiguamolls i torberes, la boira i el vent manen més que el sol i la calma, i a l'hivern s'arriba als 25ºC sota zero. Qui vol viure en un lloc així? Ningú fins fa un segle, moment en què s'hi instal'là una companyia fustera, a la desembocadura del riu Baker. Cap família convencional fins a l'any 1946, quan començà la inversemblant colonització d'aquells gèlids rostos impossibles. Ara ja en són mig miler i no paren de créixer, ampliant el seu poblet de passarel·les. Viuen de la fusta. Extreuen lengues i sobretot enormes xipresos australs (Nothofagus, Pilgerodendron) d'uns boscos que arranen sense contemplacions. Mineria forestal. Si no s'hi posa seny, s'acabaran aviat la fusta i el poblet extraordinari. Admirat d'una cosa i de l'altra, el govern Xilè pren mesures, incertes. Em pregunto si, al capdavall, Caleta Tortel no és una metàfora del món sencer. Som miners, més que res. Article publicat amb El Periódico.