'Atrapats al gel' (per Ramon Folch)

El coneixement científic no és una prioritat entre nosaltres. Per això, en un món més que tecnificat, anem a remolc. El 30 d'agost de 1916, Ernest Shackleton, des de la coberta d'un petit remolcador xilè que havia salpat cinc dies abans de Punta Arenas, comptava les diminutes figures que es movien febrosament a la platja de l'illa Elefant, a l'extrem septentrional de l'Antàrtida. 'Vint-i-dos, són tots vius!', exclamà. Ell i quatre homes més havien fet 1.300 km en una escarida llanxa, des de l'illa Elefant fins a l'estació balenera de Geòrgia del Sud, en cerca d'ajuda, després que l'Endurance, el seu vaixell, s'hagués fet a miques, esclafat pels gels del mar de Weddell. Havien salpat de Plymouth dos anys abans amb la intenció de travessar l'Antàrtida caminant. No van arribar ni a posar els peus al continent austral. Passaren dotze mesos captius a bord de l'Endurance i tretze mesos més vagant per la banquisa i les illes antàrtiques. Sobreviure havent fracassat els donà més renom que si haguessin reeixit en els seus propòsits. Tota aquesta fantàstica història s'explica a l'exposició 'Atrapats al gel' que, auspiciada per Caixa Catalunya, pot veure's al Museu Marítim de Barcelona. Només per contemplar les fotos i les filmacions fetes per Frank Hurley, el fotògraf de l'expedició, ja paga la pena visitar-la. Pensar que aquest material fou salvat per Hurley malgrat tantes peripècies, fa estremir. Però a l'exposició, comissariada per l'investigador antàrtic Jerónimo López, hi ha moltes coses més, entre les quals informació dels treballs de recerca actualment en curs a l'Antàrtida. Què se'ns ha perdut en aquest lloc impossible anomenat Antàrtida? És l'unica terra del món que no és de ningú, encara. Només hi ha bases de recerca i, això sí, moltes apetències dels països australs i de totes les grans potències (per septentrionals que siguin). El continent antàrtic té 14 milions de quilòmetres quadrats (Europa només en fa 10), damunt dels quals hi ha una massa de gel continental d'un gruix que oscil'la entre els 2 i els 4 quilòmetres. Per què conciten tant d'interès aquestes terres hiperaustrals, i també les hiperbòries? A cavall de 2007 i 2008 se celebra l'Any Polar Internacional. És la quarta edició. Les anteriors foren en els biennis de 1882-83, 1932-33 i 1957-58. En aquesta ocasió es duran a terme un total de 229 projectes de recerca que permetran conèixer fets lligats a la geologia, a la biologia, a l'oceanografia i a la climatologia. Als pols passen coses que no ocorren enlloc més. Així que se'ns hi ha perdut això: l'interès per saber, per aclarir fenòmens desconeguts i per obtenir informacions capitals. Els gels antàrtics, concretament, han atrapat moltes coses, a més del vaixell de Shackleton. Han atrapat aire. Any rere any, segle rere segle, bombolles d'aire atmosfèric han anat quedant retingudes en succesives capes de neu gelada. Quasi cinc quilòmetres de gel en alguns punts, corresponents a centenars de milers d'anualitats, atresoren informació valuosíssima. Gràcies a aquests registres podem conèixer l'evolució de la composició de l'atmosfera terrestre. Per això sabem que mai els humans no havíem viscut en una atmosfera tan carregada de diòxid de carboni com ara. Per això els experts de l'Intergovernmental Panel on Climate Change, reunits aquests dies a València, poden trepitjar fort davant dels escèptics interessats que encara dubten de l'evidència. Entre nosaltres, això tampoc no és tan estrany. La societat catalana i espanyola es mira la ciència de lluny. Cap científic espanyol no va particiapar en les dues primeres edicions de l'Any Polar Internacional, i només Eduard Fontserè tingué una petita contribució a la tercera. En la que ara se celebra, ja hi ha implicats diversos equips espanyols, però el carrer ho ignora. L'Antàrtida va ser albirada per primer cop l'any 1603 per Gabriel de Castilla, però la ciència espanyola no hi posà els peus fins tres segles i mig més tard, i encara tímidament. El coneixement científic no és una prioritat entre nosaltres. Per això, en un món més que tecnificat, anem a remolc. La Generalitat de Catalunya ha començat a promoure un Pacte Nacional per a la Recerca. Es tracta que, després d'un any de reunions de concertació entre universitats, centres de recerca i agents culturals, empresarials i financers, disposem d'un escenari a dues dècades vista devers el qual anar propendint. Ens fa molta falta. Socialment desenquadrats, els investigadors reparteixen bastonades de cec. No reben prou recursos, perquè tampoc no tenen gaire demanda. Això s'ha d'acabar. El sistema productiu els necessita, però no sembla saber-ho. Ells necessiten el sistema productiu, però no sembla interessar-los. La convergència es fa imprescindible. Només així la recerca serà part de l'economia. I només així la recerca no econòmica també serà possible. Shackleton reclutà la seva tripulació a partir d'un anunci esdevingut cèlebre: 'Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. No s'assegura el retorn. Honor i reconeixement en cas d'èxit'. Necessitava vint-i-sis homes. Se li presentaren més de quatre mil. Quants dels nostres joves respondrien avui a la crida? Quantes expedicions per a generar coneixement seríem capaços d'organitzar? Estem atrapats, i no exactament en el gel. Benvinguts els pactes per a la recerca. Article publicat amb El Periódico.