[APUNT] Gentada (per Ramon Folch)

Som ciutadans amb projecte o clients irritats amb uns trens que no funcionen? Em preocuparia pledejar per una nació de rodalies. Cent mil persones és molta gent. Un camp del Barça ple, una gernació que ocupa molt d'espai. A peu dret i frec a frec, dues hectàrees i mitja. És fàcil calcular-ho: 100.000, a 4 per metre quadrat, 25.000 metres quadrats. Si tota aquesta gent camina, ja són cinc hectàrees pel cap baix. Passa com amb els cotxes: aturats en un embús, n'hi ha un cada cinc metres de carretera; quan comencen a circular, calen quinze o vint metres per vehicle (és per això que es creen els 'acordions' després d'una retenció). Cent mil persones en un manifestació és molta gent. Omplint de gom a gom un carrer de trenta metres, necessiten més de 1.600 metres de llargada, les cinc hectàrees. És a dir que una manifestació de 100.000 persones ocupa un quilòmetre i mig de carrer, tirant curt, com a mínim dos, tenint en compte que sempre hi ha espais lliures entre els grups. Però els organitzadors de la manifestació solen veure cent mil persones quan la gent omple un parell o tres de travessies de l'Eixample. En calen vint de plenes. Anys enrere, el col·lectiu Contrastant feia càlculs aritmèticament sensats a propòsit de l'assistència a les manifestacions. Ens incomodava a tots una mica, perquè volíem creure que, efectivament, ens havíem aplegat mig milió o un milió de persones. Contrastant era un indefectible gerro d'aigua freda: cent mil, dues-centes mil, mai més que això. Tenien raó i els estic molt agraït. Les exageracions poden resultat afalagadores, però no milloren la realitat. No sé si mai s'ha arribar a fer una manifestació d'un milió de persones al nostre país. Em sembla que no. Ni aquells 11 de setembre de final dels anys setanta hi arribaven, em temo. Un milió de persones necessiten vint quilòmetres de carrer ample, posem-ne quinze amb els xamfrans plens. Ja es veu que és massa, un de cada sis catalans de l'època: Catalunya hauria quedat mig buida. No, deuríem ser mig milió com a màxim, potser ni tant. Això no disminueix la importància d'aquells actes, simplement restableix la solvència comptable. L'exageració sí que erosiona la transcendència. OBJECTIU Si, com s'estimà, a la manifestació de la setmana passada assistiren 200.000 persones, és que som davant d'una manifestació colossal. Quina mena de manifestació, però? Se n'ha dit una manifestació 'transversal'. És una manera de dissimular. Concretament, una manera de dir que es tractava de diverses manifestacions simultànies. Cadascú es manifestava pel que creia que havia de protestar. Perquè va ser un acte de protesta, això sí. En comparteixo els motius i també moltes de les aspiracions que s'hi van expressar. Però m'incomoda la confusió dels conceptes. M'agrada saber per qui em prenen. La irritació justifica una manifestació, i tant. Però la irritació desapareix quan se n'aboleix la causa. Una cosa és manifestar-se per protestar, una altra per demanar i una altra per proposar. Es pot protestar per un servei públic deficient (que era el cas), es pot demanar la independència (que també l'era) o es pot proposar alguna cosa i dir 'miri quants que ho proposem' (que no acabava de ser-ho). Em pregunto: quants som els que som? I què som: ciutadans amb projecte o clients irritats? I, encara: si els trens funcionessin com cal, ja no caldria la independència? Em preocuparia pledejar per una nació de rodalies.