Aigua regenerada

Vostè no ha begut mai aigua verge. O poquíssimes vegades. No, l'envasada tampoc: és aigua de pluja passada per alguna deu acreditada. I si és aigua de pluja, és aigua prèviament evaporada d'algun llac, d'algun riu o d'algun mar. O sigui, aigua en algun moment beguda per algú (persona o animal) o circulada per algun procés industrial o agropecuari. Amb els anys que fa que el món és món, una part de la seva flamant ampolla d'aigua mineral, si no tota, ha conegut altres usuaris. Tret que no es tracti d'aigua fòssil molt antiga, cas improbable.

Tots bevem aigua més o menys regenerada, doncs. Mitjançant el cicle natural, benigne i eficientíssim, però regenerada. I, això no obstant, ens horroritza l'expectativa de beure aigua de depuradora. Es comprèn, perquè la majoria de les depuradores actuals no són encara regeneradores, però l'aversió és cultural, no pas tècnica. El que ens horripila és beure aigua 'des-embrutada'. En plena era hipertecnificada ens refiem del cicle natural i recelem del cicle artificial. No és gaire lògic.

Però ara les coses podrien començar a canviar. Entre la Constitució i la Puríssima, aquest darrer 7 de desembre ha aparegut el Reial Decret 1620/2007 que estableix el règim jurídic de la reutilització de les aigües depurades. És una disposició transcendental que ha passat mig desapercebuda (sol passar amb les coses importants). A partir d'ara, les aigües simplement depurades i les aigües regenerades ja tenen definició legal i usos possibles, adequadament reglamentats. De beure, encara res, naturalment, però les estacions depuradores ja no són fàbriques de fangs que llencen aigua neta, com fins ara, sinó potencials fàbriques d'aigua reutilitzable. Un pas gegantí.

Per a l'aigua discretament regenerada, es preveuen cinc usos diferents: urbà (reg, descàrregues de WC, rentat de cotxes i carrers, etc.), industrial (neteja, refrigeració, etc.), agrícola (reg), recreatiu (golf, plans d'aigua) i ambiental (recàrrega d'aqüífers, reg de boscos, manteniment d'aiguamolls, etc.). Ja era hora. Garantida la seva seguretat sanitària pel procés de regeneració, aquestes aigües ens estalviaran el penós espectacle de veure rentar cotxes o tirar wàters amb aigua prèviament potabilitzada, que és el que fem ara.

ESCANDALLS OBSOLETS
Caldrà reinventariar els recursos hídrics. Cada depuradora és ara una deu potencial. Si no en raja aigua en condicions, podrem demanar explicacions. I si en raja, haurem de determinar què en fem. Acabem de duplicar, o quasi, les nostres disponibilitats. En situacions d'escassesa, que és el cas, això és una campanada. Caldrà dedicar esforços a regenerar adequadament i a reenviar l'aigua recuperada als centres de consum. Però sense transport en alta no hi haurà distribució a la menuda, òbviament. I també caldrà desdoblar la xarxa domèstica, com ja es fa d'entrada en la nova edificació sostenible (l'exemplar Centre Esplai del Prat de Llobregat, per exemple).

Qui diu que la sostenibilitat tanca portes? Nous horitzons per a l'obra pública i per als instal·ladors, replantejament a fons de les polítiques d'abastament agrícola i urbà, també de gestió de rius i aqüífers, si aprofitem els enormes cabals que ara van de les depuradores de dret al mar. I tot plegat gràcies a un decret (constitucional i puríssim...). Per que no l'hem fet abans?