[SOCIOECOLOGIA I SOSTENIBILITAT - RAMON FOLCH] La prescripció d'opinió i el canvi mediàtic (6/7)

El projecte sostenibilista no pot progressar sense un mínims nivells de concertació social, ha de ser comprès i compartit per sectors prou amplis de la població que el rep. Actualment, això exigeix l'activa participació dels mitjans de comunicació. El problema és que aquests mitjans sovint responen a una lògica distinta. 'Les cadenes transmeten imatges sense analitzar-ne les causes. La guerra s'ha convertit en una telenovel.la. No és temps per quedar-se en silenci. S'ha de fer un treball subversiu contra la simplificació d'aquesta màquina de guerra audiovisual que ens bombardeja sense explicar-nos res, que es limita a crear emocions, dient que els israelians són angèlics i els palestins salvatges, i viceversa.' Són paraules del cineasta israelià Amós Gitai, a El Periódico, el 24 de juliol de 2006. Té molta raó. No és temps de callar o de dir bestieses, ara que tants sense res a dir omplen amb paraules la buidor de llurs idees. Vivim temps de trivialització de les coses complexes. Els temes complexos no esdevenen simples mitjançant explicacions banals. El simplisme davant la complexitat porta de dret a la confusió. La complexitat banalitzada esdevé mera complicació empobridora. Per aquesta via, s'instaura una manera de pensar esquemàtica i alhora confusa que no ens permet d'entendre res. De fet, així no instaurem cap manera de pensar, sinó una manera de no pensar. La situació es complica més encara quan les idees confuses van acompanyades de moltes imatges fal'laçment esclaridores, raó per la qual la mala televisió distorsiona encara més que la mala premsa escrita. A això es refereix Amós Gitai: uns quants tancs, unes quantes explosions, alguns morts o ferits i un parell de declaracions d'afectats de cada bàndol que aporten emoció sense criteri. Això no va enlloc. Per això s'ha de fer un 'treball subversiu' que planti cara al simplisme agnòsic disfressat d'imparcialitat informativa (com si la imparcialitat fos possible, per cert, o com si imparcialitat equivalgués a veracitat...). És cert que emergeix una certa societat del coneixement, però encara n'és més que ja ha emergit una societat de la ignorància. Abans, la ignorància s'administrava calladament; ara, es proclama orgullosament. Abans, la ignorància s'assumia en silenci, en un acte d'avergonyida humilitat que no transcendia (i que per això mateix resultava socialment tan transcendent...). Ara, la ignorància és una agressiva forma cultural, la cultura de la incultura. Legions d'ignorants socialitzen els seus desconeixements i contribueixen a instaurar un estat d'incultura general en què la saviesa destorba i la humilitat és mal vista. Saber, costa. Informar amb criteri exigeix gruix i coneixements. En un telenotícies apareix un pagès substituint els seus secans per camps de plaques fotovoltaiques. 'És senzill i els quilowatts van caient', manifesta esperançat. Ni un sol comentari de redacció, cap interrogant sobre el fenomen. Ningú no explica que el quilowatt fotovoltaic està fortament subvencionat i que aquí resideix en bona part el falsejat benefici que obtindrà aquell bon home. Ningú no es pregunta si aquell pagès està capacitat, sense més ni més, per a esdevenir de cop i volta un operador energètic. Quina mutació social, per bé o per mal, comportarà aquesta transformació territorial que, d'un dia per l'altre, passa del primari més tradicional a un postindustrial secundari terciaritzat? Res, cap comentari o reflexió. Quan ho plantejo, els col'legues de la comunicació em miren estupefactes, ells ja han donat 'imparcialment' la notícia, em pregunten que de què els estic parlant. Doncs parlo de no confondre notícia amb informació i de no fer passar informació per coneixement. Perquè abans del bladar convertit en central fotovoltaica han donat la notícia local del dia: mai el consum elèctric estival no havia arribat tan amunt, fins al punt que a Catalunya ja supera els 8.000 MW de demanda instantània (a Espanya ja sobrepassa els 40.000 MW).Undirectiu de FECSA-ENDESA declara que això no és bo, perquè després la societat no voldrà assumir les servituds inherents a aquesta demanda desbocada (més centrals de generació, noves línies, estacions transformadores, etc.). Són unes declaracions sensacionals, venint d'algú que viu de vendre electricitat, però no susciten cap reacció veritablement informativa. Es col'loquen en el bloc de notícies amb 'imparcialitat' és a dir, sense cap criteri ni percepció de la seva transcendència i es contribueix, així, a consolidar una premsa audiovisual que 'es limita a crear emocions, que ens bombardeja sense explicar-nos res', tal com diu Amós Gitai. Aquesta trivialització de la informació no és privativa de cap cadena concreta o de cap mitjà escrit determinat. És un fenomen general que sembla respondre a un signe dels temps: grans mitjans a l'abast de totes les audiències per a embussar totes les ments, incapaces de deglutir i processar tantes dades tan poc elaborades. No es pot oblidar que informar és ensenyar i que ensenyar comporta seleccionar. El mestre tria i jerarquitza, justament perquè sap i, sobretot, perquè sap saber. Ens falten maïtres à penser i, encara més, prescriptors de criteri. S'ha de dir, perquè no és temps de callar. Si una cosa es pot explicar, s'ha d'explicar clarament, que és el contrari de banalitzament. En concret, es poden i s'han d'explicar amb claredat els fenòmens complexos, com la qüestió energètica i la seva dimensió econòmica i socioambiental, perquè la complexitat és la principal característica del moment que vivim. Si de debò es té res a dir, és temps de parlar. És temps d'explicar de manera senzilla la complexitat, a fi que no esdevingui complicació simplificada. Si no, només socialitzarem la ignorància. En efecte, avança implacablement una sòlida socialització de la ignorància que ens pot acabar sumint en un estat de mineralització mental col·lectiva. Per un costat, cada vegada menys persones saben més coses, mentre que, per un altre, cada vegada més persones en desconeixen més i, sobretot, abracen la cultura de la ignorància, aquest complaent estat de permissiva anestèsia intel·lectual que confon l'abundor de dades amb l'augment del coneixement i l'opinió amb el criteri. En un mar d'opinions trivials naufraguen els escassos criteris solvents en una societat que legitima la ignorància si ateny prou nivell d'audiència. El canvi climàtic ha arribat als 'media', però encara no ha arribat el canvi mediàtic a la societat. La informació, ara ja prou profusa i difusa, és encara massa confusa. Un determinat municipi de Catalunya inaugurà a començaments de 2007 una planta fotovoltaica. Els mitjans expressaren la satisfacció de la població perquè, finalment, tenien claror als carrers nocturns. El cert és que el bon enllumenat vingué de la renovació que també s'havia fet dels fanals, els quals, com és sabut, funcionen de nits i, per tant, amb energia que no genera la planta solar. La planta fotovoltaica envia durant el dia electricitat a la xarxa, energia que és comprada a un preu entre tres i cinc vegades superior al preu mitjà que paguen els usuaris així ho marca la llei per la mateixa companyia que, de nits, il·lumina la vil·la a preu normal. El cost d'instal·lació de la planta, altrament, va ser en bona mesura subvencionat pel govern català o espanyol. Gràcies al conjunt de tot plegat, l'ajuntament en qüestió 'només' trigarà una vintena d'anys a amortitzar l'operació. Aquesta jugada rodona per a l'ajuntament i saludada amb entusiasme per la premsa és una arrissada socioeconòmica. Amb subvencions directes o indirectes d'aquesta mena potser s'ajuda un ajuntament, però de problema general no se'n soluciona cap. Em pregunto per què la premsa no exposa clarament aquestes coses i per què no explica que si tothom fes com aquest ajuntament els pressupostos públics generals farien fallida, els preus embogirien, el paisatge quedaria contraplacat de cèl·lules fotovoltaiques i de nits ens quedaríem a les fosques. L'energia que consumeix el món, ara com ara, és fòssil (carbó, petroli i gas) en més d'un 85%. Se'ns acaba, si més no el petroli. Una part considerable del 15% restant és nuclear de fissió. D'urani tampoc no en tenim gaire. El canvi climàtic en curs incipient des de fa dècades malaltia temps ha diagnosticada, però sense símptomes dolorosos fins avui és ocasionat per la combustió d'aquests fòssils minvants. Les energies renovables a penes subvenen a un 10% de la demanda, i pensar que aniran més enllà de cobrir-ne un 20 o un 25% en el futur és molt d'optimisme, tret que aquesta demanda no baixi dràsticament. La fusió nuclear no arribarà fins d'aquí vint o trenta anys, si arriba. El panorama és aquest. No és una notícia, però sí una informació capital. Capital, en efecte. El creixement quantitatiu com a motor de l'economia és ja una idea del passat i una impossibilitat del futur. Què fem? Incrementar l'eficiència és tan necessari com insuficient. Serveix per guanyar temps. Però, a què dedicarem el temps guanyat? A canviar, hauria de ser. A concebre i a executar la Revolució Postindustrial, mentre amb l'altra mà mirem de sortir-nos-en amb la fusió nuclear. Tot això ja té més de notícia, trobo. Sobretot, però, té molt de concepte. Seria fantàstic que la premsa recuperés l'opinió. El criteri, més aviat. Que minorés la notícia i recentrés els conceptes. No seria erudició, seria cultura. Els dipòsits ragen, tant si són plens, com si només en queda un cul. S'estronquen de cop. Quina notícia, aleshores! I quin drama evitable. Per això em preocupa més el canvi mediàtic que el canvi climàtic. El canvi mediàtic que no acaba d'arribar, vull dir. Perquè sense canvi mediàtic no aturarem el canvi climàtic. Les proposicions sostenibilistes, per definició basades en l'esforçada subversió rigorosa de paradigmes obsolets, tenen poca cosa a fer en aquest context de banalitat i trivialització. Per això crec que cal començar a revertir-lo com més aviat millor. És una exigència cultural. O sigui social. I si és sociocultural, és que també és econòmica.