[APUNT] Església (per Ramon Folch)

En alguns sectors del catolicisme espanyol indigna que el que ells consideren pecat no sigui legalment delicte. L'església catòlica és una institució sòlida i seriosa. Si en situem l'origen al principi del cristianisme (altres confessions cristianes no hi estarien d'acord) tindria quasi dos mil·lennis. No hi ha cap institució més antiga enlloc del món. Hi ha religions més velles, però no són entitats civilment reconegudes. L'església catòlica, sí. És una organització amb tots els ets i uts. És anterior a qualsevol registre d'institucions, i per això no té estatuts, sinó consuetuds. Consuetuds que es mesclen amb creences, d'aquí ve la seva proteica capacitat de nedar i guardar la roba. Quan convé és una religió, quan cal és una institució, sempre és un poder. Em sorprèn la frivolitat amb què algunes persones s'acosten a l'església catòlica. Els catòlics, sobretot. Em penso que els perd la litúrgia, com a Francesc Josep, que acabà confonent l'imperi austríac amb els valsos de Strauss. Troben normal el que és excepcional. L'autoritat infal·lible del Papa, per exemple. La seva opinió esdevé llei. Llei religiosa, però també llei civil segons quan i on. Per això alguns sectors del catolicisme espanyol estan tan revoltats. Els irrita que el dret civil no assimili a delicte el que ells consideren pecat. És al revés: per què les seves creences han d'obligar legalment a qui no les professa? Ho trobo una falta de respecte religiós. Suposa la supeditació de la transcendència al pietisme, la suplantació de l'espiritualitat pel dret canònic. Un mal costum que ve de lluny, tanmateix. La Conferència Episcopal ho hauria de saber. Excepte el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, l'episcopat espanyol en pes va qualificar de croada la sublevació militar contra la Segona República. Un disbarat colossal. Però qui va morir a l'exili va ser Vidal i Barraquer, mentre el cardenal Gomà, primat de les Espanyes, saludava a la romana com un feixista qualsevol. Les festes nadalenques (el solstici batejat, no ens enganyem) són un bon moment per recordar aquestes coses. Commemoren l'inici d'una nova era, l'heterodòxia cristiana enfrontada a l'ortodòxia farisaica. Jesús de Natzaret no va fundar res, però Pau de Tars ho organitzà tot. Els catòlics actuals són més paulistes que cristians, em temo, sobretot alguns bisbes. Massa jerarquia tirant la primera pedra, gens evangèlicament. Martiri L'església catòlica considera el martiri com la més sublim de les actituds. Té per costum elevar els màrtirs als altars. Deixar-se matar és la més gran prova d'amor. Deu ser cert. I matar-se un mateix pels mateixos motius? No, això és pecat. És una gran sort: el terrorisme catòlic no existeix. L'islàmic, sí. És una gran desgràcia. L'islam, que tragina una història fascinant, aquí ha perdut els papers. Avui dia, pateix una derrota moral completa davant del cristianisme. Se n'hauria d'adonar. El màrtir jihadista no es deixa matar, sinó que es mata matant. Això és apostòlicament nefast en qualsevol creença salvífica. S'havien estalviat jerarquies i drets canònics i ara ho llencen tot per la borda. És de doldre. I els agnòstics, què? Què hem de fer la bona gent que creiem en els valors espirituals i, com a bons occidentals, administrem principis judeo-cristians sense ser creients? Aiatol·làs fonamentalistes, bisbes ultramontans i rabins ortodoxos asseguren anticlericalisme i sofriment. Quin greu.