Civilitat

El darrer diumenge de 2007 vaig anar a missa. Església plena. L'orgue tronava meravellosament, el cor cantava com els àngels i la gent seguia l'ofici, textos i partitura en mà (sabien solfa, tots). Música esplèndida. Pregàries col·lectives pronunciades a l`uníson, amb veu clara i potent. Recolliment extrem i, sobretot, cultura popular de nivell. Imponent.

L'oficiant es deia Peter Amberg. L'organista, Ullrich Böhme. La soprano solista, Friederike Urban. La informació, com la música i les pregàries en comú, figurava en l'opuscle que rebia tothom en entrar a l'església. No era aquí, és clar. Era a Leipzig, a la Thomaskirche.

El cor era el Thomanerchor, la formació que en el seu moment dirigí Johann Sebastian Bach quan va ser 'kantor' de la Thomasschule. És per això que jo hi era. Hi era, mort de fred però reconfortat, per a absorbir Bach sentint el Thomanerchor. Bach va ser fruit de l'Europa culta i reformada del XVIII. Els luterans, cristians estrictes, consideraven els catòlics uns pietistes de baixa espiritualitat, fanàtics amb 'fe de carboner' (expressió usual a l'Espanya dels cinquanta). Bach ja no visqué les guerres de religió del XVI, però sí picabaralles religioses entre protestants. De fet, anà a Leipzig fugint de les que enfrontaven luterans i calvinistes. Els humans ens delectem combatent els nostres correligionaris, és un fet. Però no és el mateix discutir amb l'oponent ideològic que enviar pretesos heretges a la foguera. Aquesta és la diferència. La diferència entre una congregació de ciutadans cultes i una església de súbdits bàrbars.

OBSCURANTISME
Mentre un agnòstic com jo seguia la refinada missa luterana a la Thomaskirche, els bisbes catòlics espanyols honoraven la seva tradició històrica organitzant un acte reaccionari que els hauria d'avergonyir. Resulta dolorós. És un dolor cultural, una infinita pena de veure el pensament catòlic reduït a la pobra condició d'enfilall de prejudicis orfes de tota espiritualitat. És el renovellat triomf d'una vella església per a carboners al servei del poder material més retrògrad. Als anys seixanta, Hans Küng i Joseph Ratzinger, teòlegs catòlics a la Universität Tübingen, compartien idees avançades. El Vaticà, alarmat, retirà a Küng la "venia docendi" i el suspengué de sacerdot; Ratzinger optà per replegar-se, esdevingué Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe (versió civilitzada de l'antiga Inquisició) i, finalment, arribà a Papa, l'actual Benet XVI. En fa una de freda i una de calenta, centaure d'inquisidor i home de progrés. Consent l'actitud cavernària de la Conferència Episcopal Espanyola, en un Vaticà opusdeïtzat, però també es despenja amb reflexions sobre el canvi climàtic.

El cristianisme no és el budisme, que es desentén de les coses materials. El cristianisme té una llarga tradició de suport a l'equitat i de lluita contra els abusos del poder material (exercit a vegades per la mateixa l'església, per cert). Té lògica, doncs, que es plantegi la legitimitat moral d'un model socioeconòmic que trasbalsa el planeta. Vet aquí un camp sobre el que els bisbes espanyols, en comptes d'insistir en les seves obsessions amortitzades, farien bé de reflexionar. És clar que potser no tenen cosins que hi entenguin prou... Madrid queda molt lluny de Leipzig. Llàstima. Article publicat amb El Periódico.