La guerra ecològica, un altre front

Sobre la guerra, podeu llegir aquest article de Ramon Folch

Una guerra té molts fronts, alguns dels quals es mantenen vius dècades després de signar els armisticis. I no són només les ferides del cor les que perduren -l'odi, la pèrdua, la por... la tristesa-, sinó les relacionades amb el medi. Aqüífers contaminats, vessaments de petroli o d'altres substàncies perilloses, els efectes de l'urani empobrit, així com components químics d'alta toxicitat que es barregen en les terres fèrtils, que deixen de ser-ho. El llistat és tan llarg com cruel. Els danys ecològics d'una guerra són la llavor d'una planta borda, que ens recorda, durant generacions, la follia que representen els enfrontaments armats. Estem molt acostumats a tenir en compte la volatilitat de la borsa, a esgarrifar-nos amb les terribles llistes de baixes humanes... però els danys ambientals massa sovint ens passen desaparcebuts, com si no afectessin altres vides, com si no afectessin les borses. Des dels incendis de boscos, habituals en les campanyes de l'exèrcit romà, a les grans matances de búfalos, animal fonamental en l'equilibri vital de moltes tribus índies, les guerres sempre s'han relacionat, necessàriament, amb danys al medi, i per extensió, doncs, a l'home. La cursa tecnològica iniciada al XIX va obrir un panorama ambivalent. Les descobertes científiques van salvar moltes vides, però també en van arrebassar moltes. Hiroshima n'és, potser, l'exemple de més eloqüència, però també el Vietnam, on l'ús d'herbicides i napalm sobre la selva va causar greus danys al medi, danys que encara s'arrosseguen avui, en bona part. Amb la millora tecnològica, la potencialitat de mal s'ha incrementat de forma preocupant. A l'exIugoslàvia i a Kuwait i Irak (al 1991, durant la guerra del golf), la intervenció dels exèrcits de l'OTAN o dels Estats Units va causar 'danys colaterals' molt greus, especialment per l'ús d'armes amb urani empobrit. Armes temibles que, malgrat els diferents intents de limitar-les o eliminar-ls, s'han generalitzat últimament en molts conflictes dels anomenats 'regionals'. Les intervencions al Golf i a l'exIugoslàvia Aquestes dues intervencions, així com la present a l'Afganistan, són les més similars al conflicte que ens ocupa aquests dies. El que va passar a Kuwait, Irak o Kosovo pot indicar, per tant, per on estan anant les coses avui al Pròxim Orient. El fet que, a hores d'ara, cremin diversos pous de petroli a la part sud del país no és, està clar una bona senyal tenint en compte el precedent ben pròxim, del 1991. Aleshores, la destrucció d'instal·lacions petroleres, en bona part promoguda per l'exèrcit de l'Irak en retirada de Kuwait, va generar un considerable episodi de pluja àcida, que es va notar a 1.500 quilòmetres de distància, per no parlar dels efectes sobre el canvi climàtic. Quan les bombes exploten creen una combustió d'enorme poder que destrueix, no només la flora i la fauna sinó també les capes més superficials del sòl, les més fèrtils, per tant, que poden trigar molt de temps a regenerar-se. Les mines anti-persona, semblen ser les úniques que poden arrelar en aquestes terres devastades. Això i un llegat molt menys tangible que resta en la forma d'aqüífers contaminats, zones desertificades i centenars, milers, de casos de càncer i d'altres patologies. La crueltat del vencedor, però, és relativa, ja que, un cop més es compleix aquell dita: qui juga amb foc, es crema. Són molts els que relacionen amb aquests efectes l'anomenat síndrome del Golf, que ha matat un nombre difícil de definir -a causa de la desinformació- d'excombatents nordamericans. El perill, però, no sempre s'ha de relacionar amb les bombes, sinó amb els objectius que poden destruir. Els atacs dels caces israelians a les centrals de Tamuz, a Irak, poden ser un exemple d'aquesta modalitat nova de destrucció. Als Balcans, l'OTAN va atacar centrals petro-químiques a Pancevo, Sremicica, prop de Belgrad, així com fàbriques de plàstic, de tractament d'amoníac arreu del país. L'any 1998, l'Smithstonian Institutuion va convocar a Washingon la primera conferència mundial per parlar de les conseqüències ambientals de la guerra. Pretenia posar al dia la Convenció de l'ONU, firmada el 1977, que prohibeix l'ús d'armes o d'altres tècniques que pugui perjudicar el medi. Cinc anys després de la conferència de Washington, dóna la sensació que aquella trobada, en la qual van participar representants de més de 180 països, va servir de ben poc.

Aquest article ha servit, en bona part, per elaborar el text.