En un debat recent sobre Barcelona va aparèixer amb una lleugera polèmica, com ja ve sent habitual, la qüestió de la plaça de les Glòries. És normal que sigui així perquè és el gran centre de la ciutat ideat per Cerdà que, un segle i mig després, encara no ha assolit aquest objectiu. També perquè per primera vegada hi ha un projecte definit i, com passa amb qualsevol proposta, mai no és al gust de tothom.
(F)
La petita polèmica, però, venia generada per una qüestió semàntica. La discussió es va centrar en si les Glòries podia tenir la denominació de plaça. El debat no era bizantí: hi ha un cert fonament en aquest tipus d'observació. El nomenclàtor de carrers i d'altres espais urbans a Barcelona és ple d'incoherències en aquest sentit: avingudes més curtes i estretes que carrers, places enjardinades que reben el nom de parcs, i vies batejades com a rambles, que no ho són.
Aquesta anècdota em va cridar poderosament l'atenció perquè connectava de ple amb el contingut d' vídeo que havia vist feia uns dies casualment. En aquesta peça audiovisual, de pocs minuts de durada, How to make an attractive city , la veu en off del filòsof Alain de Botton explica una sèrie de lleis per les quals hi ha ciutats que són millors que d'altres per viure-hi. I, entre les diferents idees que es poden escoltar, apareix una de força contundent: no s'ha construït cap bona plaça enlloc durant dècades. De Botton contraposa "el declivi de l'art de fer places" amb la capacitat de fabricar nous models de smartphones cada vegada més sofisticats. També diu que fer una plaça és molt menys difícil que enviar coets a l'espai i aleshores enuncia un seguit de característiques que ha de tenir qualsevol plaça que valgui la pena.
(F)
Les característiques que De Botton detalla tenen a veure amb un sentit de la proporció i amb l'equilibri entre grandesa i intimitat. A una escala superior el filòsof enumera els ingredients que fan que una ciutat sigui més habitable: compacitat, facilitat d'orientació, vida al carrer i ordre, sense que sigui extrem. Anant una mica més enllà, es pregunta perquè ens costa tant de fer ciutats agradables. Això ens passa, segons diu, per dues raons: la falta de voluntat política i la confusió intelectual sobre la bellesa! Bellesa! La paraula proscrita en l'art contemporani i en molts altres disciplines irromp aquí com una idea-força.
De Botton indica que avui es tendeix a pensar que ningú no té dret a decidir què és bonic i què és lleig. Com la bellesa és subjectiva (així ho hem acordat) les persones s'inhibeixen d'opinar sobre aquest tema i això serveix d'empara als que no tenen escrúpols per malmetre l'espai que tenen disponible per urbanitzar o edificar. Tot i reconèixer que seria molt difícil posar-se d'acord en què és exactament una ciutat bella, el filòsof sosté que el contrari és perfectament possible. Només cal veure -sosté- la llista de ciutats que molt poca gent vol visitar, per contrast amb les que susciten un entusiasme compartit. Curiosament, això mateix passa amb molts valors superiors: que difícil és definir la noblesa d'esperit, i que senzill detectar-ne l'absència!
(F)
Tornant a l'inici, sobre la discussió suscitada per la denominació de Les Glòries, es va resoldre amb bon sentit. Es va comentar que en aquest projecte s'havia apostat per la innovació i per un tipus d'espai complex i ric, l'aparença del qual encara no coneixem fora de les imatges dels renders. La conclusió va ser que, com es tracta d'un espai conceptualment i físicament nou, la denominació final haurà d'ajustar-se a aquestes novetats. A hores d'ara és una incògnita què en sortirà. En qualsevol cas, la freqüentació -la capacitat d'atracció de la que parlava Alain de Botton- farà de veredicte final.
Una tensió indissimulada apareix quan es parla d'aquesta plaça perquè els fracassos acumulats hi tenen un pes considerable. L'últim canvi data del 1992. A més, que la ciutat que molts consideren model d'urbanisme no se'n surti amb un espai emblemàtic preocupa. L'afirmació de De Botton sobre la incapacitat universal i contemporània en aquest mateix terreny no és cap alleujament. Prenem per exemple, la plaça Lesseps, amb dues grans remodelacions en 50 anys. L'última ho tenia tot per a l'excel·lència: estudis, participació, discussions fins als últims detalls. Tanmateix, el resultat no agrada.
La bellesa és un element decisiu per a la qualitat de vida, però el seu misteri rau en que no sempre prové de les intencions més honestes, que situem en el terreny de la veritat col·lectiva. Ho va intuir un poeta gal·lès al segle XVII amb una pregunta inquietant: is there in truth no beauty?
