El concepte de territori

Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
02/05/2018 - 11:41

No és fàcil fer una aproximació encertada al concepte de territori. El terme resulta prou familiar a quasi tothom, però poques persones l’utilitzen en el seu llenguatge quotidià. En realitat, solen tenir-ne una noció confusa. Els professionals de la biologia, de l’ecologia, de la geografia, de l’arquitectura o de l’economia sí que l’incorporen al seu discurs, però amb no menys confusió, perquè s’hi refereixen des de premisses diferents. La polisèmia del terme "territori" és deguda a la segmentació dels punts de vista de les diverses disciplines i a la migradesa relativa de les respectives eines cognitives.

"L’espai és un lloc de poder, mentre que el territori és un producte del poder", sosté el geògraf suís Claude Raffestin. És una afirmació interessant. S’hi confronten espai i territori. El primer és un ens abstracte que cal entendre com un atribut de les coses, com una de les condicions de possibilitat de la seva existència. Les coses no són o passen en l’espai, sinó que són i passen amb l’espai, que n’és part constitutiva. Els nostres cossos són ens dimensionals, són espai. Erròniament es diu que ocupen espai, com si l’autèntic espai fos buit. Els humans, com la resta d’éssers de la biota, també som part de l’espai i recorrem espai; ens hi adaptem o l’ajustem a les nostres necessitats.

Tanmateix, la configuració de l’espai en objectes, posicions, relacions i llocs no és quelcom donat, sinó que es produeix. Les plantes ocupen determinats llocs, delimitats segons les característiques del sòl, de la insolació i la disponibilitat d’aigua, de la direcció dels vents dominants, etc. Els animals excaven caus o construeixen nius, tenen terrenys de caça i, escampant sons o olors corporals, delimiten territori (ara sí!). Aquestes configuracions espacials funcionals són el territori, el qual ‑qüestió fonamental‑ és objecte de delimitació i d’apropiació.

Vejam ara què passa amb els humans. La situació de partida, referida als homínids primitius, seria equiparable a la de qualsevol altre primat. Tanmateix, el desenvolupament cultural i tecnològic, en un procés incremental i d’efectes acumulatius, han fet que, tot i que cap dels elements naturals que constitueixen espai (aire, aigua,, roques, sòl, relleu, biota) sigui creació dels humans, les configuracions espacials que els inclouen tenen cada cop més la seva empremta. Són aquestes configuracions espacials, aquestes espacialitats concretes el que d’una manera general podem considerar com a territori. I és respecte dels humans que les característiques de delimitació i apropiació adquireixen una transcendència decisiva: els drets de propietat, les fronteres, la sobirania dels estats, els conflictes per l’apropiació de terres i recursos... Per això Raffestin parla del poder: atorga a l’espai la condició d’escenari i considera el territori com a resultat del poder sobre aquest escenari, com una configuració espacial concreta que n’és l’expressió. Aquesta condició del territori com a configuració espacial concreta, delimitada i objecte d’apropiació respon a diversos graus d’humanització. És expressió del poder que hi actua i se’ns presenta sota l’aspecte de paisatge. Per això hem gosat definir el territori com el fragment de superfície planetària configurat d’una determinada manera i administrat per una col·lectivitat humana concreta.

Per als amants de les classificacions, anys enrere vam proposar una tipologia d’actituds perceptives davant el territori. Així, hi hauria una actitud productivista, que considera el territori tan sols en termes de generació de béns de mercat i que, en conseqüència, el tracta com si fos una nau de fàbrica, on tot s’ubica, es canvia o es llença en funció del moment productiu; una actitud utilitarista per a la qual el propi territori és moneda de canvi, una cosa purament venal que canvia de valor segons variï el preu del sòl; una actitud funcionalista, d’acord amb la qual el territori és l’espai pel qual circulen els béns i els fluxos, als efectes de la qual cosa tot s’ha de supeditar; una actitud formalista, que el contempla des d’una taula de dibuix, com si fos una escultura o un monument, la funció del qual fos respondre a les línies de fuga o l’equilibri de volums; una actitud patrimonialista, preocupada sobretot pels drets de la propietat i les transmissions generacionals; i una actitud naturalista, procliu a considerar oportú només l’intocat, o com a molt el rústic, per a la qual les úniques transformacions mancades d’interès són les executades per la mà humana. Darrere de cadascuna d’aquestes actituds es pot veure l’estereotip esperpèntic de l’economista, del promotor, de l’enginyer, de l’arquitecte, de l’advocat o de l’ecòleg, reduïts al seu costat menys presentable.

Totes aquestes actituds són fàcilment rastrejables en la realitat quotidiana. La política agrària de la Unió Europea, la famosa PAC, llença per la borda segles de paisatge agropecuari mediterrani condemnant camps d’oliveres centenàries a la desaparició com qui canvia els mobles de lloc, però és que ja molt abans algú va decidir acabar amb les deveses ibèriques sense necessitat d’instruccions comunitàries. A l’extrem oposat, un petit aiguamoll fàcilment traslladable ‑o simplement prescindible‑ pot convertir-se en l’obstacle més gran per a la convenient ampliació d’un aeroport, posem per cas. Aquests simplismes reduccionistes obeeixen a acantonaments perceptius, en el més benigne dels casos, o a interessos difícilment confessables. Es comprèn que, fet i fet, l’actitud naturalista acabi apareixent com la més noble, ja que, tot i ser tan esbiaixada com les altres, persegueix objectius desinteressats. En tot cas, la naturalesa sistèmica i complexa del territori desautoritza tots aquests simplismes. D’aquí que sembli raonable inclinar-se per un posicionament holístic que tracti de generar una metapercepció, resultat de considerar tots els punts de vista disponibles. Ben mirat, "els fets" de què parla Einstein són justament això, la metarealitat de totes aquestes realitats perceptives parcials.

 

Extret del llibre “Ambient, territori i paisatge. Valors i valoracions” (Fundació Carulla & ESADE, Editorial Barcino, Barcelona 2017 [2ª ed.]).

 

Autors: Ramon Folch i Josepa Bru

Categories: 

Relacionats

Entrevista


Tine Heyse és copresidenta de la Aliança del Clima, la major xarxa de ciutats del món, amb 1.700 membres a 26 països, per l'acció contra el canvi climàtic. Aquest 2 i 3 d'octubre es va celebrar a Barcelona la Conferència Internacional de l'Aliança del Clima 2018. Hem entrevistat a Heyse per saber els reptes de futur de la Aliança i la rellevància dels govern locals a la lluita global contra l'escalfament.
Opinió

Els passats 2 i 3 d’octubre, la Xarxa i la Diputació de Barcelona hem acollit a Barcelona la Conferència Internacional de l'Aliança del Clima 2018, que hem organitzat conjuntament amb l’entitat municipalista europea de lluita contra el canvi climàtic, Climate Alliance. La Conferència ha rebut més de 200 representants d'ens municipals d’arreu del món —incloent-hi delegats de la COICA, Coordinadora de las Organizaciones Indígenas de la Cuenca Amazónica—, que han intercanviat experiències amb municipis catalans i estatals.

Notícia

 

Des del proper dia 15 al 21 d’octubre, Sant Celoni acull la IVª Setmana del Bosc, organitzada per l'Ajuntament de Sant Celoni, i l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB), el Cercle Econòmic i Social del Baix Montseny, l'Associació de Propietaris del Montnegre i el Corredor.  La Setmana del Bosc oferirà un ampli programa d'activitats culturals, divulgatives i tècniques amb l’objectiu de donar a conèixer el món forestal, posar-lo en valor i apropar-lo una mica a la ciutadania, tenint en compte la situació geogràfica de Sant Celoni, ubicat enmig de dos grans parcs, per aconseguir sensibilitzar sobre la importància del bosc i el món forestal.

Butlletí