És urgent prendre mesures per reduir la quantitat d'emissions de CO2 que acaben a l'atmosfera i causen l'efecte hivernacle, i una de les maneres per fer-hi front és la captura, emmagatzematge i fins i tot la reutilització del CO2.
Això és el que intenten fer al Centre for Innovation in Carbon Capture and Storage de la Universitat de Nottingham, al Regne Unit, que és un dels instituts de recerca mundialment capdavanters en aquesta àrea. La directora del centre, Mercedes Maroto-Valer, acaba de visitar Barcelona per explicar-ho, en una conferència celebrada a MATGAS, un centre d'investigació nascut de l'aliança entre l'empresa Carburos Metálicos, el Consell Superior d'Investigacions Científiques i la Universitat Autònoma de Barcelona (cliqueu aquí per veure el vídeo de la conferència).
"Hem de començar a fer alguna cosa, o serà massa tard i molt més car", va dir Mercedes Maroto-Valer. Ja s'estan estudiant diverses opcions.
L'opció de la injecció
Gran part de les emissions de CO2 provenen de les centrals energètiques, i per això els projectes per capturar aquest gas se centren justament allà. La idea seria segrestar el carboni abans no arribi a l'atmosfera, i aleshores posar-lo en algun lloc on no pugui ser perillós per al planeta.
Un dels primers projectes es basa en l'emmagatzematge sota terra. Des de les centrals energètiques, el CO2 es transportaria a través de gasoductes específics de nova creació fins a uns dipòsits a més d'un quilòmetre de profunditat. En realitat el gas hauria de ser injectat a la terra en uns punts concrets de manera que quedés sota una capa de minerals que no el deixés escapar.
A Europa, per exemple, l'àrea idònia per a l'emmagatzematge sota terra seria la mar del nord, i ja hi ha un pla que inclou una xarxa de gasoductes per tot el continent, incloent-hi un conducte que sortiria de Tarragona i pujaria fins a França a través de la mar Mediterrània per connectar amb els ramals que vendrien de l'Europa de l'Est i pujarien fins a la mar del nord, entre Escòcia i Noruega.
Hi ha encara molts interrogants sense resposta al voltant d'aquesta tècnica, més enllà de qui pagaria un sistema tan costós. Què passarà una vegada s'injecti el CO2 a la terra? Com es comportarà en aquelles reserves? I per quant de temps? Serà possible tapar amb seguretat el forat que es perforarà per introduir-lo en aquests dipòsits subterranis?
És evident que cal investigar-hi més, però també és cert, segons Mercedes Maroto-Valer, que "el risc de no fer res es molt més gran que el risc de desplegar aquests mètodes".
Rajoles de CO2
Una altra manera d'evitar que el CO2 acabi a l'atmosfera és convertir-lo en una altra cosa. Les investigacions han descobert que el CO2 es pot atrapar amb certs minerals. Amb calci o magnesi, per exemple, crea una fixació química que forma carbonats minerals geològicament estables. De fet, això ja passa de manera natural, però en un procés que triga milers d'anys.
Així que la clau és accelerar aquest procés. I ja hi ha resultats molt interessants en aquesta línia. Tres litres de CO2, combinats amb els minerals adequats, formen un material sòlid de la mida d'una fitxa de dòmino. Si estigués en forma gasosa, aquest CO2 necessitaria un espai 1.500 vegades més gran. I el producte resultant es podria fer servir com a material de construcció, en forma de rajoles, o es podria emmagatzemar a prop de les centrals energètiques sense necessitat de construir nous gasoductes.
Fotosíntesi artificial
Hi ha una tercera línia d'investigació pel que fa a l'emmagatzematge de CO2. A partir del procés natural de les plantes, que fan servir CO2, aigua i llum solar per crear una substància diferent, els científics miren d'aconseguir una fotosíntesi artificial combinada amb catalitzadors que converteixi el CO2 en metà que es pugui usar com a combustible.
Les implicacions serien enormes, perquè això tancaria el cicle d'energia: el CO2 es convertiria en combustible, que emanaria més CO2 que tornaria a fer combustible. Seria útil, fins i tot, per les missions a Mart o d'altres projectes espacials, perquè les naus no haurien d'emportar-se tant de combustible sinó que l'anirien generant pel camí.
Però no serà fàcil aconseguir posar en marxa aquesta tècnica, perquè resulta molt cara i s'han de millorar els materials necessaris per portar-la a terma. No hi ha dubte, però, que es tracta d'una línia d'investigació ben interessant.
Solucions diferents en funció de l'indret
El cost de tot el procés de captura i emmagatzematge o reutilització del CO2 serà molt elevat, sobre tot pel que fa a la captura, que es calcula que suposarà el 80% del total. I s'han de millorar i diversificar les tècniques que ho faran possible per adaptar-se de la millor manera possible a les particularitats de cada situació. "Hem de desenvolupar diversos mètodes perquè cadascun serà més apropiat per cada indret en funció de les condicions geològiques, de com estiguin de lluny de les mines de calci i magnesi, etc. No ens ho hem de jugar tot a una sola carta, és millor provar diverses opcions", va afirmar Mercedes Maroto-Valer.
Ara com ara, moltes d'aquestes opcions són poc més que teòriques, però aviat hi haurà plantes experimentals gràcies a que el UK Engineering and Physical Sciences Research Council ha concedit una gran subvenció al Centre for Innovation in Carbon Capture and Storage que permetrà portar la investigació un pas més enllà.
--
Més informació:
Podeu veure el vídeo complet de la conferència a la web de la UAB fent clic aquí.
