Manifestacions locals del canvi global

Els investigadors Josep Vila i Anna Ribas (UdG), de la Universitat de Girona, i Martí Boada, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), han centrat bona part de la seva recerca en les manifestacions locals del canvi global. Un marc teòric que permet abordar de manera integral -natura i cultura en un mateix paquet- els canvis que es produeixen en un territori. En el seminari realitzat a Girona es van presentar algunes dels principals treballs centrats bàsicament en zones de mitja muntanya (Montnegre, Montseny i Alta Garrotxa) però també litoral (Costa Brava i closes i arrossars de l'Alt Empordà).

Aquests treballs tenen elements en comú. Òbviament en destaca un d'inherent al marc de canvi global en el qual s'inscriuen, i és que s'intenta esborrar la 'tradicional' barrera entre natura i cultura, entre ciències socials i naturals que al llarg de tant temps s'ha construït i reforçat.

L'exemple evident és el creixement i densificació dels ecosistemes forestals: el procés es podria explicar exclusivament com l'avanç de l'ecosistema cap a una suposada climaticitat? Martí Boada respon negativament a la pregunta, i és que sense l'abandonament de les activitats primàries, és a dir, la 'retirada' humana de part del territori, no es podria explicar aquesta evolució del paisatge.

El paper clau de l'acció antròpica s'aborda en aquests estudis donant molta importància a les fonts orals. Un altre element comú és, a banda d'un treball de camp molt exhaustiu, la utilitzacions de fonts històriques -la tasca a l'arxiu és fonamental- així com l'anàlisi dels canvis a partir de la comparació de fotografies aèries o diacròniques.

Canvi global a l'Alta Garrotxa
Diego Varga i Josep Vila, del grup de recerca de Medi Ambient i Tecnologies de la Informació Geogràfica de la UdG, han centrat la seva recerca a l'Alta Garrotxa. Es tracta d'un espai protegit en el marc del Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i que amb 32.000 ha queda a cavall de la Garrotxa, el Ripollès i l'Alt Empordà.

El treball ha tingut dos eixos principals; per una banda analitzar els canvis d'usos i cobertes en el període 1957 - 2003 però per l'altra, realitzar una tasca prospectiva de determinació d'escenaris futurs i elements de gestió per governar aquests canvis.

La fotografia de l'espai a finals de la dècada dels 50 mostrava un cert equilibri entre les diverses cobertes: el bosc tancat (més del 90% de recobriment) dominava amb un 39,4% de la superfície però també en destacaven les pastures (28,3%) i el conreu (7,7%). La imatge del mapa de cobertes era la d'un calidoscopi, mentre que quatre dècades més tard esdevé pràcticament un continu de color verd fosc. Un verd fosc que indica el bosc tancat que ha passat a representar el 74,7% de la superfície estudiada. En canvi les pastures i els conreus s'enfonsen i en conjunt no superen el 8%. Paral·lelament la població segueix l'evolució 'esperada' i també es redueix de manera intensa: de 1.300 habitants (1950) a menys de 400 tan sols una dècada més tard.

Tot plegat suposa una homogeneïtzació del paisatge i una pèrdua d'hàbitats de vora propis dels mosaics d'usos. A banda de les qüestions estètiques -acostumem a valorar més positivament els paisatges heterogenis- es produeix una significativa pèrdua de biodiversitat. És a dir, l'abandonament de les activitats agroramaderes i de la gestió forestal ha suposat que espècies com la perdiu, l'àliga cuabarrada o el xot es vegin afectades. Una nova mostra de la impossibilitat de separar natura i cultura.

Aquests canvis, Vila i Vargas, no només els han descrit a partir de comparar les fotografies aèries sinó que han aplicat índexs paisatgístics -propis de l'ecologia del paisatge- a partir d'analitzar elements com la connectivitat, la densitat, la grandària de les diverses cobertes, la forma i la vora.

Per altra banda, un altre dels objectius de l'estudi, és aportar elements per conservar i recuperar els espais oberts, clarament en regressió. Per a fer-ho s'han tingut en compte paràmetres com la biodiversitat, l'estructura paisatgística, el patrimoni cultural, el risc d'incendi i el cost de la gestió.

El Montseny, un laboratori privilegiat
Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals i investigador de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA), va centrar la seva tesi a l'estudi del canvi global al massís del Montseny. L'espai, el primer parc natural del nostre país i declarat Reserva de la Biosfera, esdevé un laboratori privilegiat per a l'estudi de les manifestacions locals del fenomen. Per una banda s'hi repeteix l'escenari d'abandonament de les activitats primàries i de la pèrdua de població (fenomen amplificat per la situació periurbana de massís respecte a la Regió Metropolitana) i que queda exemplificat amb el tancament de 700 masos dels quals un centenar s'han reconvertit cap a activitats turístiques o de restauració. Però a banda, esdevé un espai en el qual la variació altitudinal permet localitzar-hi tres regions biogeogràfiques: mediterrània (alzinar), centreeuropea (fageda) i boreoalpina (prats). Les fronteres entre aquestes regions, els denominat ecotons, esdevenen segons Boada elements d'extrema sensibilitat als canvis.

D'aquesta manera, l'augment de temperatura d'1,2 ºC entre 1945 i 1995 s'ha traduït en un desplaçament altitudinal de la fageda de 70 metres i la progressiva substitució per les alzines a les altituds mitjanes (800 - 400 m).

Per altra banda, en el massís s'han arribat a introduir fins a 150 espècies de coníferes al·lòctones. En un dels treballs de Boada s'ha constatat la naturalització de l'avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii) -originari de Nord-amèrica- cap a les landes de bruguerola adjacents. Aquest procés, d'origen humà, ha estat afavorit per pràctiques de gestió forestal i de pastura.

També al litoral
Albert Llausàs, doctor en Medi Ambient, juntament amb Anna Ribas, va centrar la seva tesi en un espai que coneix molt bé: les closes de l'Alt Empordà. Juntament amb Carlos Barriocanal, doctor en Geografia i gestor d'un espai natural litoral, van analitzar al seminari de Girona els efectes del canvi global als paisatges litorals i els possibles escenaris de futur.

Les closes són segons Llausàs un espai híbrid agricultura - aigua; un paisatge cultural que al mateix temps concentra amb una elevada biodiversitat. Es tracta de zones dessecades, utilitzades tradicionalment per a la ramaderia bovina i equina i que queden tancades per barreres arbòries naturals creant un paisatge molt característic. La inundació natural i l'elevat contingut en sal, esdevenen un element molt favorable per a la ramaderia tradicional i, en canvi, pràcticament els inhabilita per altres usos com l'agricultura intensiva.

Tanmateix, el 80% de la superfície de closes s'ha transformat en els darrers cinquanta anys. Ha estat un espai que ha viscut un important procés d'urbanització però que també ha patit les conseqüències d'una política agrària europea (PAC) que ha primat la intensificació sense comptar amb el tipus de territori.

Llausàs ha utilitzat en la seva recerca eines de fotointerpretació però al mateix temps ha fet un gran esforç per 'baixar' al territori i entrevistar en profunditat als propietaris d'aquests closes. La radiografia de les que encara avui estan gestionades és la de propietaris d'edat avançada i que han pogut mantenir l'explotació gràcies als ajuts agroramaders derivats de formar part d'un Parc natural declarat zona Ramsar. Tanmateix Llausàs admet que es tracta d'un equilibri inestable i que és necessari que recuperin la funcionalitat -també econòmica- a partir de disposar de cercles de producció pròpia. I és que actualment la carn del bestiar que pastura a les closes s'incorpora en el mateix mercat que les explotacions ramaderes intensives.

De cara al futur, Albert Llausàs, no només proposa la conservació i gestió d'aquest paisatge cultural a partir de recuperar-ne la seva funcionalitat sinó pel paper que poden desenvolupar com a zones de laminació tant per l'augment del nivell del mar com pels fenòmens torrencials lligats al canvi climàtic.

--
Vegeu també: Canvi global: molt més enllà del canvi climàtic