Tercer atles dels ocells nidificants de Catalunya

L’Atles desvela que a Catalunya hi nidifiquen habitualment 233 espècies d’ocells, 17 espècies més que fa quaranta anys i el 39% de totes les que nidifiquen en territori europeu. De totes, 124 espècies gaudeixen d’algun tipus de protecció legal especial a escala catalana, estatal o europea. Segons l’Atles, a Catalunya s’estima que hi ha entre 8 i 12 milions de parelles d’ocells que hi crien cada any. El pardal comú continua sent l’espècie més abundant del país, amb poc menys de 900.000 parelles reproductores, malgrat que la seva població està en clara regressió les darreres dècades. El segueixen el gafarró, el pit-roig, el rossinyol i el pinsà, totes tres espècies amb més 400.000 parelles. De la resta d’espècies, més de la meitat compten amb menys de 2.000 parelles reproductores i es consideren escasses. Les espècies més escasses que fan niu a Catalunya són l’alosa becuda, l’arpella pàl·lida, el rasclet, la fotja banyuda i el cabussó collnegre, totes amb menys de 10 parelles reproductores.

D’altra banda, aquesta tercera edició tanca amb el registre de 9 espècies exòtiques d’ocells que es reprodueixen de manera regular a Catalunya. La major part han estat introduïdes pels humans com a ocells de gàbia que han escapat de la captivitat, i això es reflecteix en la distribució d’aquestes espècies en el mapa, amb una concentració màxima a dins i al voltant de les grans ciutats i poblacions costeres. El primer Atles havia tancat l’edició amb només una espècie exòtica reproductiva en territori català, el faisà comú.

L’Institut Català d’Ornitologia (ICO) ha presentat aquest 2 de desembre aquesta obra a la Sala d’Actes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, un repte impulsat pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya i el Zoo de Barcelona. Per obtenir les dades, s’ha comptat amb la participació voluntària de 1.275 ornitòlegs que han fet feina de camp entre 2015 i 2018. A més, l’obra ha comptat amb investigadors de l’European Bird Census Council, del CREAF i del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, el CTFFC, entre d’altres. La Diputació de Barcelona ha contribuït en la recopilació de dades en els espais naturals d’aquesta província i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona ha acollit l’equip de treball de l’ICO. L’Atles d’ocells és un projecte integrat a l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya, i, com a tal, pretén estar a disposició de la societat per a la presa de decisions relacionades amb la natura.

“El coneixement que aporta aquest Atles és fonamental per definir polítiques de conservació de la biodiversitat”, ha comentat Sergi Herrando, director general de l’Atles i investigador del l’ICO, el CREAF i l’European Bird Census Council (EBCC). Herrando recorda que aquestes polítiques han demostrat que poden ser efectives, com en el cas del xoriguer petit que després del programa de reintroducció compta ja amb més de 80 parelles reproductives. I comenta també que Catalunya té una gran responsabilitat en la conservació de moltes espècies, “com ara les que es troben quasi exclusivament a la península Ibèrica, com el siboc, el picot verd ibèric o el tallarol emmascarat, que a Catalunya tenen gairebé el 10% de la seva àrea de distribució europea.” 

“El Zoo no ha dubtat a donar suport a aquest projecte innovador d’una disciplina, l’ornitologia, de llarga tradició a casa nostra, que ens situa al capdavant d’Europa en l’estudi dels ocells, eina cabdal per a la seva conservació, que és justament la missió del Zoo de Barcelona”, ha afirmat Xavier Paton, vicepresident de la Fundació Barcelona Zoo.

L’evolució de 40 anys de dades, guanyadors i perdedors

L’Atles presentat avui es publica gairebé 40 anys després de la publicació del primer i 20 anys després del segon. Gràcies a la llarga sèrie de dades acumulades, aquesta vegada l’Atles s’ha pogut centrar (i força) en els canvis que han experimentat les espècies des de l’inici de les dècades de 1980 i de 2000. “Aquest període coincideix amb el de major avenç del canvi climàtic i amb altres canvis socials i econòmics a gran escala que han tingut un gran impacte a Catalunya, com ara l’abandonament de les activitats agro-ramaderes tradicionals i la consegüent ocupació dels espais abandonats per boscos i matollars”, indica Martí Franch, investigador de l’ICO i un dels principals autors de l’obra. Aquesta coincidència en el temps ha permès constatar que les espècies no han suportat de la mateixa manera aquests canvis. Per exemple, a les espècies forestals i les urbanes els ha anat, en general, força bé. El creixement de nous boscos i la maduració de bona part dels ja existents ha fet que algunes espècies forestals, com l’àguila calçada o el picot garser petit, molt escasses fa 40 anys, hagin experimentat una expansió espectacular de la seva àrea de distribució. Altres espècies més lligades a boscos secs, com el mosquiter pàl·lid, de moment semblen afavorides per l’expansió del bosc i potser també per les condicions més eixutes propiciades pel canvi climàtic a la conca mediterrània, i han esdevingut molt més freqüents en els darrers 20 anys. “Però no tots els ocells forestals van bé; hi ha especialistes de boscos freds i humits que, com el pinsà borroner, estan tenint davallades importants, probablement associades al canvi climàtic i a la gestió d’aquests boscos”, explica Sergi Herrando. També algunes espècies urbanites com la tórtora turca han experimentat una forta expansió, si bé havia estat catalogada com a molt escassa i no reproductora en el primer Atles.

Al costat oposat, hi ha les espècies perdedores com les òlibes, els botxins o les tórtores de bosc, que han reduït les seves poblacions de manera molt notable en les darreres dècades i ja han desaparegut del 20-60% de les àrees on es trobaven fa 40 anys. Totes tres són espècies pròpies d’espais agrícoles i prats, les espècies que estan patint una major regressió de les seves poblacions, especialment en zones de muntanya. La raó no és únicament el creixement de nou bosc en conreus i prats abandonats, sinó també la transformació del mosaic agro-forestal en conreus intensius de monocultiu que requereixen grans superfícies contínues de producció. “Aquests conreus dificulten la vida de les espècies que mengen en espais oberts però nidifiquen en zones arbrades o arbustives, com ara la tórtora de bosc, que pràcticament ha desaparegut del Pirineu i s’està fent més escassa a bona part de Catalunya”, apunta Lluís Brotons, un altre dels autors i investigador del CREAF, de l’ICO i del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal (CTFC). A més, els monocultius fan servir sovint tractaments fitosanitaris contra insectes i petits vertebrats, per exemple, que acaben afectant també els seus depredadors; “és el que ha passat amb les òlibes o els botxins”, conclou Brotons.

D’altra banda, el martinet blanc, la polla d’aigua i altres espècies típiques de rius i aiguamolls van experimentar un creixement notable de les seves poblacions i de la seva distribució quan es va declarar la protecció de moltes zones humides al final del segle XX. Aquest procés expansiu general, però, s’ha aturat en les darreres dues dècades, i darrerament es detecten pèrdues destacades a les principals zones humides del país on hi ha espècies que han entrat en regressió per causes múltiples. “En el cas del martinet blanc, sembla que l’escurçament dels períodes d’inundació dels arrossars per controlar l’expansió del cargol poma hi té alguna cosa a veure”, explica Martí Franch.

Si posem l’ull als ocells que viuen vinculats al mar, l’Atles demostra que han mantingut les seves poblacions, però amb amenaces importants. Fa 20 anys, Catalunya acollia la major part de la població reproductora mundial de gavina corsa al delta de l’Ebre, però en els darrers anys la població s’ha anat escampant per altres localitats alhora que el nombre d’exemplars reproductors ha anat disminuint. “Una part d’aquesta reducció pot ser deguda a la mort per captures accidentals en determinats arts de pesca (sospita Herrando), però l’arribada de depredadors terrestres, bàsicament guineus, a la colònia del delta segur que hi ha influït.” Aquest motiu també és present en les davallades locals d’altres espècies marines, especialment quan estan molt concentrats en colònies de cria, com ara la garsa de mar, amb poc menys de 20 parelles reproductores en un únic nucli amenaçat per la regressió del litoral al delta de l’Ebre.

Per al Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, aquest tercer Atles i la comparativa que se’n pot fer amb els dos anteriors aporta una informació clau. Segons Antoni Ferran, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, ”aquest llibre ens serveix per entendre millor quines pressions ambientals estan afectant els nostres ocells i, per extensió, els nostres ecosistemes, i així poder incidir des de l’Administració pública per poder-les corregir”.

Refugis de biodiversitat 

Gràcies a l’Atles, Catalunya no només sap quines espècies fan niu al seu territori, sinó també per on es distribueixen i si s’han desplaçat pel canvi climàtic. Les dades generals mostren que, a grans trets, hi ha un major nombre d’espècies autòctones a la meitat nord de Catalunya, en especial a les planes i als fons de valls. En destaca la Cerdanya com un punt calent de moltíssima biodiversitat a causa de la diversitat d’hàbitats d’aquest territori. A més, a diferència del que s’ha observat al conjunt d’Europa, en els darrers 20 anys a Catalunya, generalment, les espècies autòctones no s’han desplaçat sistemàticament ni cap al nord ni muntanya amunt fugint del canvi climàtic. “Vivim en un món complex i que canvia ràpidament, i els ocells, com nosaltres, intenten adaptar-s’hi. De les mil i una històries d’aquest Atles, mirarem d’aprendre una mica sobre com fer-ho”, acaba explicant-nos en Sergi.