Josep Maria Vegara té un postgrau en economia pel Centre d'Études des Programmes Économiques de París i és Catedràtic emèrit de Fonaments de l'Anàlisi Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB. Actualment presideix el Consell Català d'Estadística. Recentment ha dirigit l'obra col·lectiva El canvi climàtic; anàlisi i política econòmica dins de la col·lecció estudis econòmics del Servei d'Estudis de La Caixa. Josep Maria Vegara també és el comissari del cicle de conferències dedicades al canvi climàtic i l'energia, Propostes per a després de Kyoto organitzades per l'Obra Social de Caixa Catalunya que tindran lloc a Barcelona fins al mes de desembre.
Quins serien els punts de contacte de l'estudi que vostè ha dirigit amb l'Informe Stern?
El nostre estudi va dirigit a professionals de l'economia i se centra en presentar metodologies i instruments d'anàlisi per entendre millor documents com l'Informe Stern i perquè aquests professionals puguin acostar-se al fenomen del canvi climàtic amb un esperit crític, no en el senti d'estar en contra del que llegeixin, sinó perquè quan rebin qualsevol informació puguin valorar si s'ha elaborat rigorosament.
I què en diria vostè de l'Informe Stern?
Crec que la metodologia aplicada i la feina feta mereixen atenció i credibilitat.
El canvi climàtic és un territori de certeses però també encara d'incerteses. Com podem estar segurs que els models econòmics ens donaran resultats fiables tenint en compte les incerteses?
La dificultat és real i així ho destaquem, però també posem en relleu que, davant de riscos reals, la incertesa no pot ser un element que paralitzi: és el Principi de Precaució que s'ha vingut aplicant ja abans del canvi climàtic. Aquest principi demana, primer, reunir la informació pertinent per després prendre les mesures més adequades i continuar millorant la informació. Aquí tenim dos tipus d'informació, la físico-química i meteorològica, que fa anys que es treballa i és prou sòlida, i la informació sobre els impactes del fenomen i la seva avaluació, que presenta una major grau d'incertesa i no em fa res dir-ho, és una qüestió d'honestedat professional! Però sí que tenim eines suficients per detectar les tendències i estimar els ordres de magnitud i en funció d'això activar una intervenció.
Segons aquestes tendències que es detecten, quins àmbits -en sentit ampli- es veurien afectats pel canvi climàtic?
Per exemple, el sector energètic, que és la mare del tema, haurà de rebre mesures de correcció per mitigar els seus efectes. Però si parlem en el sentit de rebre els impactes, el turisme experimentarà efectes positius i negatius segons la zona geogràfica. Els que venguin esports de neu, si puja la temperatura, tindran problemes i on faci ara massa fred potser es podran acollir nous visitants. De tota manera, sent això cert, no ens ho podem mirar així perquè els impactes no es compensen i hi ha molts costos, no ja econòmics, sinó socials. Dit gràficament, que es pugui cultivar la vinya a Suècia no compensa que s'inundin els camps d'arròs del sud-est asiàtic, que proporcionen aliment a zones superpoblades. En general, els impactes més negatius seran a les zones tropicals, sense oblidar indrets com Sibèria on, si es desgela el permafrost, hi haurà conseqüències brutals en forma d'inundacions...
El canvi climàtic no es manifesta de cop sinó de forma diferida, aleshores es pot arribar a pensar que els costos econòmics que generin els seus efectes tampoc s'hauran d'afrontar de cop. La qüestió, des d'aquest punt de vista, perd emergència.
El que importa és l'estoc de CO2 acumulat a l'atmosfera. Encara que hi hagués una reducció al 100% de les emissions, l'estoc continuaria existint durant segles. Això és el que explica la gravetat del problema perquè els fluxos anuals augmenten aquest estoc i no podem perdre ni un minut.
Però tot s'alenteix perquè tenim una comunitat internacional formada per estats sobirans amb els seus interessos particulars i no hi ha cap organisme internacional que sigui una autoritat en el clima, igual que hi ha l'Organització Mundial del Comerç per exemple. Ningú pot obligar ningú.
Avui estem en una situació en què es creen les condicions perquè hi hagi el "viatger que no paga", l´anomenat free rider...
No sé si segueixo la metàfora...
El viatger és un país i fa aquest plantejament: si jo no pago el bitllet (les inversions per reduir les emissions, per exemple) el vaixell sortirà igualment (els altres, la majoria, ja es posaran d'acord i la solució anirà endavant).
Però si tothom adopta aquesta estratègia...
Aleshores no surt el barco! Això vol dir que els països s'han de comprometre encara que no hi hagi una autoritat que els obligui perquè si no ho fan, no hi ha avenç. Aquesta és la primera dificultat objectiva i la segona, és la que apuntava vostè, la manca d'un organisme de Nacions Unides amb capacitat d'erigir-se en regulador per verificar les dades d'emissions dels països, acordar els permisos d'emissions, etc.
Vostè, que coneix bé l'estadística, confia en les dades d'emissions que es posen damunt la taula?
En el sector energètic les estadístiques globals són bastant verificables ja que van lligades al consum de petroli i de gas, les importacions d'aquests recursos etc. Ara, en els sectors difusos -edificació, transport- es més complicat. De tota manera, les dades es poden verificar raonablement.
(F)
S'atreviria a establir una jerarquia de mètodes per a la mitigació?El sistema de mercat de permisos d'emissions ha rebut crítiques dient que no es pot deixar una cosa tan important en mans del mercat. Per a mi, l'important és l'objectiu global de reducció i, si el sistema està ben dissenyat i funciona, s'assoleix. Les empreses ja busquen, pel seu propi interès, la millor manera d'obtenir uns bons resultats. Però en els sector difusos va més bé , per exemple, l'impost sobre la benzina. No s'assolirà un percentatge exacte de reducció d'emissions, però sí que n'hi haurà en una franja determinada. En els sectors difusos la via del mercat d'emissions és molt difícil perquè hi ha centenars de milers de petits agents i la complexitat és enorme. Evidentment, de manera complementària a aquestes mesures, hi hauria la informació i l'educació amb l'objectiu de modificar les pautes de comportament. D'això no se'n pot prescindir en cap cas.
Se'ns parla de desenvolupar una economia sostenible que inclou, en part, la descarbonització, però degut a les urgències que ens marcarà Copenhaguen observo un decalatge entre allò que és necessari i allò que és possible.
Hi estic d'acord. Per exemple quan parlem de plaques fotovoltaiques amb costos competitius, cal dir que això encara no ho tenim; per aquest motiu hi ha les primes de les renovables. A la llarga haurien de deixar de ser subvencionades. A banda d'això, si no es modifiquen els preus de l'energia incorporant-hi els costos dels impactes, no farem gran cosa. Els qui aposten per aquesta nova economia que vostè enunciava però no volen modificar l'estructura de preus no són creïbles. L'economia sostenible demana donar aquest pas. Miri, un país pot desenvolupar tecnologies de renovables fins i tot per exportar, com és el cas d'Espanya, però si no té polítiques serioses en la línia del que comento, aleshores no podrem avançar amb la celeritat que la situació ens requereix.
Davant de Copenhaguen es plantegen molts problemes, un és ja crònic: amb quina legitimitat exigim als països en vies de desenvolupament que facin esforços que alguns dels desenvolupats no fem?
Hem de transferir a aquests països coneixement científic i tecnologia operacional en un marc de cooperació internacional i uns canals de finançament. També és cert que aquí es barregen les clàssiques tècniques que s'apliquen a qualsevol negociació; en aquest sentit tampoc cal alarmar-se innecessàriament quan els xinesos anuncien que volen acords de mínims que permetin a la seva economia seguir creixent.
El ciutadà pot preguntar-se: quant em costarà pal·liar el canvi climàtic?
Si el dret d'emetre per cada empresa s'adquireix per subhasta i no per distribució gratuïta, això generarà uns ingressos públics addicionals i no farà falta augmentar altres impostos. La pressió fiscal global no ha de créixer. L'objectiu és penalitzar les emissions, no el ciutadà.
Vostè és el comissari del cicle de conferències dedicades al canvi climàtic i l'energia, Propostes per a després de Kyoto que organitza l'Obra Social de Caixa Catalunya per als mesos d'octubre, novembre i desembre a Barcelona. Quin és el propòsit?
La idea és anar més lluny de la simple exposició de coneixements per part dels experts i generar autèntics debats. Sobre cada tema dos ponents explicaran el seu punt de vista que serà sotmès a les preguntes d'un moderador, i també d'un altre ponent, així com del públic. Tot plegat amb la intenció de fer-ho més interessant i aclaridor.
