La funció turístico-recreativa de les platges a la Mediterrània és relativament recent. Fa uns cent anys eren espais per a la pesca, el comerç i la indústria marítima. El canvi va començar amb la descoberta de les propietats curatives de les aigües marines que va fer que els banys adquirissin importància. Després vindrà la valoració del bronzejat, cap al 1920, i aleshores el sol i la sorra passen a ser els elements més cobejats, però en principi per a minories. Tot plegat anirà incrementant progressivament la popularitat de les platges fins arribar a convertir-les, a partir de la segona meitat del segle XX, en icones del turisme de masses. Amb el temps la costa Mediterrània ha esdevingut una de les destinacions turístiques principals del món.
Hi ha un tipus de platja que tingui el favor majoritari de la gent?
Els treballs realitzats a la costa catalana apunten que les percepcions socials no només estan influenciades per les característiques físiques, ambientals i la dotació de serveis de les platges sinó també pel perfil sociodemogràfic de l'usuari que les freqüenta.
Per tant hi ha diferents platges ideals.
Hi ha diferents perfils d'usuaris amb preferències concretes. Per exemple, els usuaris d'edat avançada, els nens, o els que tenen mobilitat reduïda prefereixen platges segures, amb menys pendents d'entrada a l'aigua, protegides i amb menys onatge. Els joves, que les veuen com espais de relació social, les volen amb serveis. I el públic familiar prefereix platges tranquil·les i poc freqüentades.
Més enllà d'aquesta diversitat ha d'haver-hi uns factors comuns pel que fa a la valoració. Quins serien?
La majoria de gent que ve a les platges catalanes assenyala la neteja de les aigües i les sorres com l'aspecte més important a l'hora de valorar una platja i, en segon lloc s'aprecia el paisatge. En canvi, en estudis fets a platges del nord d'Europa, aquestes prioritats s'inverteixen. Hi ha una explicació: la funció recreativa de banyar-se i prendre el sol no és tan comuna al nord, i la qualitat paisatgística es valora més.
Quins són els aspectes menys valorats també en general?
Aquells que estan associats amb la saturació. Això es tradueix en una certa penalització de paràmetres com l'amplada de la platja, el soroll provinent d'activitats humanes i l'espai destinat a altres activitats. Ara, si bé aquests aspectes no obtenen tan bona puntuació com altres, tampoc generen una percepció prou negativa com per desencoratjar als usuaris de tornar a un determinat indret.
I quin lloc ocupen els valors naturals de les platges en les percepcions d'un usuari mitjà?
En entorns amb presència de valors naturals importants, com per exemple la Costa Brava, els usuaris més conscients i més exigents són la gent del lloc o els estiuejants fidels que observen els canvis al llarg de l'any i amb el pas del temps. En canvi els turistes estrangers que venen per una curta estada es mostren força satisfets. En entorns molt artificialitzats com Barcelona, les platges es vinculen estrictament a un ús recreatiu. Si bé és cert, que la recuperació del front litoral de la capital ha permès reintroduir a l'imaginari col·lectiu un espai oblidat durant molts anys. Val la pena distingir també entre apreciació del paisatge i dels valors naturals com a fets diferents. L'apreciació estètica i subjectiva d'un entorn no està vinculada al fet que sigui més o menys natural o estigui més o menys antropitzat.
Si tenim diferents tipologies de platja, seria lògic pensar en una gestió diferenciada.
Sí, i això requereix una visió estratègica de tot el sistema costaner català on es planifiqui quines platges s'orientaran a funcions recreatives, principalment les situades en fronts urbans i que es trobin més antropitzades, i quines platges prioritzaran la funció de conservació per protegir-ne els valors ambientals. Els dos enfocaments poden conviure perfectament. I encara més, caldria treballar en les platges en situacions intermèdies, és a dir, aquelles amb gran freqüentació d'usuaris on encara hi hagi la possibilitat de desenvolupar un petit projecte demostratiu de conservació -per exemple de restauració dunar, o de recuperació d'espècies- que tindria un valor pedagògic i sensibilitzador gens menyspreable per a una gran quantitat de persones.
I fins ara s'ha fet d'aquesta manera?
Crec que a nivell local s'ha fet molta feina en gestió de platges i alguns municipis ja han adoptat polítiques diferenciades segons si es tracta d'una platja més urbana o més natural. Tanmateix, han fet una gestió focalitzada en els usos recreatius, mentre que els aspectes de conservació i de protecció (segurament per la manca de competències i de finançament) han quedat fora del seu abast. Penso que cal una visió més estratègica, prèviament consensuada, que estableixi unes directrius en quant a gestió de les funcions recreatives, la conservació dels valors naturals i les estratègies més adequades de protecció.
La ciutadania se n'adona prou de la realitat dinàmica de les platges?
Sí que n'és conscient perquè veu que a l'hivern de vegades la platja desapareix i, a més, tots hem estat testimoni de moltes intervencions d'enginyeria en els darrers anys per a estabilitzar la línia de costa. En aquest sentit la gent en general prefereix que es treballi per aconseguir l'estabilització de les platges. La rigidificació del litoral ja comença als anys 30 i 40, amb els espigons, i als anys 90 va arribar la regeneració. Normalment es parla d'obra dura i obra tova per distingir les dues tipologies d'intervenció, però la veritat és que, segons com, la tova és força dura perquè altera els ecosistemes marins. Un altre enfocament del tema passa per recuperar les dinàmiques naturals en algunes zones, amb la protecció dels sistemes dunars o tot restaurant aiguamolls. Aquesta línia de treball s'ha començat a fer a Anglaterra i al nord de França, amb graus de naturalitat elevada. Tampoc es tracta de desmantellar passejos marítims. Per tant no es podria aplicar a Sitges, però sí al Delta de l'Ebre, en determinades zones. És clar que aquesta opció pot generar conflicte si coincideix amb un espai on s'hi facin diverses activitats.
I quin és el criteri d'actuació? Què ha de predominar: les activitats o la restauració de les dinàmiques naturals?
Cal decidir en cada cas. El problema és que, com tenim tan poc background sobre aquest tipus d'intervencions, solen generar rebuig social perquè es desconeix l'eficàcia de les mesures. I per això penso que cal explicar-les millor. Una bona manera és fer que la població participi en el mateix procés de disseny d'aquestes estratègies. A Anglaterra, per exemple, a Essex, s'han fet processos participatius de fins a set anys de durada per tirar endavant un projecte de gestió de la platja. El mateix ha succeït a l'Illa de Wight.
Aquí l'entorn mediàtic sembla que només reforça la visió estrictament lúdico-recreativa de les platges.
Vàrem fer un treball d'anàlisi de la premsa de Barcelona en un període de 5 anys i les notícies se centraven pràcticament sempre en usos recreatius i, a més, les platges apareixien a la primavera i desapareixien a la tardor. La resta de l'any simplement no existien.
Com afecten els ports esportius a les platges?
Fan de barrera a l'aportació que reben les platges dels corrents marins, però el problema és sobretot la impermeabilització del territori proper a les platges. Això és el que fa que no hi arribin sediments. En algunes parts del litoral no hi ha sorra per a tothom i per tant cal decidir quines platges cal mantenir, fent una anàlisi rigorosa que incorpori el punt de vista ambiental, el social i l'econòmic. Hi ha indrets on l'existència de la platja implica regenerar artificialment de manera continuada, però aleshores cal preguntar-se: qui paga tot això? I aquí apareix de nou la necessitat d'una visió estratègica global de la costa catalana, per veure on cal assignar els recursos, tenint sempre en compte els agents locals.
No tenim aquesta visió?
Jo crec que no. No ha existit cap pla de gestió integrada de la costa catalana. Hi ha hagut iniciatives, com el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, l'objectiu del qual ha estat preservar de la urbanització algunes zones, tot i que no ha anat acompanyat d'un pla de gestió de les zones que es protegien. També s'ha fet protecció a través del sistema d'espais naturals. Tot això està molt bé però s'ha actuat de forma sectorialitzada. Tradicionalment el repartiment ha estat: protecció, el Ministeri; conservació d'espais, la Generalitat; i la part més orientada a serveis i turisme, els municipis.
