Elena Domene és la cap de l'àrea de Sostenibilitat de l'Institut Metròpoli i doctora en Ciències Ambientals (ICTA-UAB). Segons l'experta, un 10% de la població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona està en risc de pobresa hídrica, el que equival a unes 120.000 persones.
Elena Domene és la cap de l'àrea de Sostenibilitat de l'Institut Metròpoli i doctora en Ciències Ambientals (ICTA-UAB). A l’Institut Metròpoli, la seva recerca se centra en l'estudi de les desigualtats socials i espacials en el sistema metropolità, així com en la promoció de polítiques justes des d'una perspectiva socioambiental. A més, és professora del Màster Metròpoli i membre del Grup de Recerca en Aigua, Turisme, Territori i Sostenibilitat (GRATTS). Aprofundeix en àrees com el metabolisme urbà, la pobresa hídrica i energètica, la vulnerabilitat social davant el canvi climàtic, les polítiques alimentàries urbanes i el comportament ambiental de les poblacions urbanes. Anteriorment, va ser investigadora al Departament de Geografia de la UAB i a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB).
De què parlem quan parlem de sequera?
La sequera és un fenomen natural i recurrent, caracteritzat per una disminució de les precipitacions. És una situació a la qual estem acostumats, ja que és un fenomen natural. Es mesura en termes de precipitació. Quan parlem de sequera, ens referim a un desajust entre una demanda determinada i la disponibilitat d'aigua. Si la demanda és constantment superior a l'oferta, tenim un problema estructural.
Quan hi hagi escassetat greu d'aigua i s'hagi de decidir per a qui va destinada, quin serà l'ordre de prioritats?
Ens haurem de preguntar, serà per als pagesos, que ens alimenten? Per als hivernacles? Per al consum humà? Hem de tenir present que, actualment, un 10% de la població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona està en risc de pobresa hídrica. Això es defineix quan una família ha de destinar més del 3% dels seus ingressos a pagar l'aigua, i això passa en el 10% de les llars, que representen unes 120.000 persones. A més, és crucial que no siguin aquestes persones les que pateixin les conseqüències de les solucions que es prenguin.
Això quines conseqüències tindrà a curt i mitjà termini?
Les fonts d'aigua no són il·limitades, i, en un context de canvi climàtic, sabem que les sequeres seran més freqüents i intenses, cosa que ens obligarà a ajustar la demanda a la disponibilitat. Això impactarà en el preu de l'aigua i en la pobresa hídrica. Si la demanda augmenta i els recursos són escassos, estem creant una escassetat planificada. Això requereix una bona planificació. No només hem de parlar de quantitat, sinó també de qualitat, i adaptar cada tipus d'aigua als seus usos corresponents.
Què hem de fer, doncs, davant d'aquest escenari?
Quan ens trobem en una situació en què la demanda augmenta, tenim dues opcions. Gestionar l'oferta, és a dir, buscar encara més recursos, o gestionar la demanda. Un dels aspectes clau és l'estalvi, com ara reduir les pèrdues en la xarxa de subministrament, que poden arribar al 40%. Estem parlant d'adequar els usos a la quantitat d'aigua disponible.
Aquí entra una altra qüestió, i és que les infraestructures són molt antigues. Si parlem d'empreses privades, sovint encara és més costós, perquè no s'estan fent les inversions necessàries.
Quin impacte pot tenir en el camp?
Jo soc especialista en l'àmbit urbà, però és evident que el sector agrícola també està molt afectat. El sector agrícola està necessitant molta més aigua que abans, i s'estan prenent mesures històriques, com ara combinar diferents tipus de conreus, adaptar les varietats al canvi climàtic i regar només quan disposen de fonts pròpies. No hi ha una única solució, sinó petites eines que poden fer-se servir. Tothom ha de ser conscient que aquesta situació ja és aquí i que ens hi hem d'adaptar forçosament.