¿Hi ha marge per una lluita catalana contra el canvi climàtic tenint en compte que és l'estat espanyol el signatari del protocol de Kyoto?
Hi ha prop de 170 instal·lacions catalanes que estan en el mercat d'emissions i els paràmetres en què s'han de moure venen definitis per l'estat. La Generalitat els dóna suport tècnic, de coneixement, d'adopció de mesures. Però Catalunya té moltes més competències en aquells àmbits que no es veuen afectats pels drets d'emissions, que són els sectors difosos com l'edificació, el transport i els boscos. En aquest sentit, el procés català ha consistit en aportar tota la informació possible als agents, amb gairebé 1.000 possibles solucions. A partir d'aquestes solucions s'ha anat perfilant el volum d'emissions que ens tocava disminuir dins el marc espanyol, ja que el compromís és, efectivament, de l'estat.
En el seu moment ens vam posar com a objectiu rebaixar les emissions 5,3 milions de tones de mitjana del 2008 al 2012 amb una sèrie de mesures recollides en el Pla de mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya. Si totes les comunitats adoptessin un pla semblant pels sectors difosos seria més probable que Espanya en conjunt complís amb els seus compromisos. Nosaltres a l'Oficina sempre vam considerar que s'havia de fer una reunió a nivell estatal per estendre i coordinar les estratègies, però això mai no es va portar a terme.
¿Com es passa de començar sol davant d'una oficina com la que vostè ha dirigit a fer que aquesta oficina tingui un paper a escala internacional?
És cert, vaig començar sol en aquesta tasca, però quan ho vaig deixar ja èrem deu persones, un grup de tècnics que m'han ajudat molt i també he tingut sempre el suport del departament de Medi Ambient. La veritat és que hem anat adquirint importància en successives reunions. L'any 2003, com a subdirector de Desenvolupament Sostenible, vaig anar a una reunió internacional a Milà com a representant de la Generalitat dintre d'una ONG... italiana! L'any 2004, a la Conferència sobre Canvi Climàtic a Buenos Aires, vam ser-hi oficialment com a delegació catalana dins de l'espanyola. Vam ser presents el 2005 a la Conferència de Montreal, on per primera vegada es reunien els que havien ratificat Kyoto; després el 2006 a la Conferència de Nairobi i el 2007 a Bali.
El 2008, a Poznan, la delegació catalana va tenir un paper molt important, que va consistir en la redacció d'una esmena per ser incorporada en un document oficial en què demanavem que les Nacions Unides tinguessin en compte les entitats subestatals en la lluita contra el canvi climàtic. Fins al moment cap document les havia considerat perquè el concepte de regió en el llenguatge de Nacions Unides es refereix a una àrea geogràfica supraestatal. Dintre de les entitats subestatals vam incloure el concepte de local per poder incorporar, no només els governs intermitjos, com el de la Generalitat, sinó també diputacions i ajuntaments.
Van exercir un cert lideratge en aquest sentit?
La delegació catalana va redactar aquesta esmena tal com va creure convenient i la resta dels membres li van donar suport sense tocar-ne ni una coma. Dins les xarxes de regions al món vinculades a aquest tema, n'hi ha dues d'importants: la Climate Group, que es va crear a Montreal, i la Network of Regional Governments for Sustainable Development que es va crear a Johannesburg. Catalunya és fundadora de les dues. Tot plegat no és fruit de la improvisació, sinó de molts anys de treball creant una xarxa de confiança mútua amb moltes regions del món. Les entitats subestatals són rellevants: sense anar més lluny els estats nord-americans han tingut un paper destacat en la lluita contra el canvi climàtic, mentre el govern federal no ha canviat de postura.
Els governs regionals i locals han de participar en les negociacions internacionals sobre canvi climàtic?
No directament, per a això hi ha els estats. Si amb 200 actors les coses són prou difícils, amb 5.000 seria francament molt complicat. Però els estats ens han d'escoltar abans de signar els acords perquè en la implementació de les polítiques som decisius. També és important que es reconegui explícitament la importància dels governs regionals i locals en la lluita contra el canvi climàtic.
El nostre incompliment amb Kyoto és conseqüència del nostre model econòmic. I ara què fem?
Espanya i Catalunya han tingut un augment d'emissions important pel gran creixement dels darrers anys i perquè aquest ha estat insostenible. Cada llar nova aporta 4.000 kW més a la demanda. Jo crec que complirem amb el protocol de Kyoto però adquirint fora drets d'emissions. L'ideal seria comprar-ne el mínim possible però, en canvi, som els compradors nets més importants. Això vol dir que no hem estat capaços de fer un canvi estructural, que és el que cal. L'estratègia catalana ja estava pensada en aquests termes a llarg termini i vam ser la primera regió de l'UE que va començar a integrar els sectors difosos abans que això es considerés a nivell europeu.
El llarg termini és un concepte vinculat al canvi climàtic en tots els sentits...
El pla espanyol actual es planteja no superar el 37% d' emissions, però la gent ha de pensar que planificar la lluita contra el canvi climàtic no és actuar avui i tenir èxit l'endemà. També les mentalitats evolucionen lentament i un exemple el tenim en l'aposta seriosa pel transport públic. Ara pràcticament tothom n'està convençut però fa 10 anys no era així; el mateix passa amb la percepció que les cases han d'estar ben aïllades. Primer fa falta el convenciment i després ja vindran les accions. Es tracta de canviar la tendència.
La qüestió econòmica és un dels elements clau per a futurs acords. Quin paper tindrà a Copenhaguen?
Els 40 països més rics del món ja estan d'acord en fer un esforç, però no es posen d'acord en el repartiment d'aquest esforç. El món ja ha pres una decisió: l'any 2050 les emissions han de ser un 50% més baixes que el 1990 perquè la temperatura no pot pujar més de 2 graus. Aquests 40 països han de fer la part del lleó de l'esforç. Pel que fa als altres 160, la majoria no podran fer res perquè són realment molt pobres, tret d'aquells que estan en vies de desenvolupament com la Xina, l'Índia, el Brasil, Sudàfrica, Indonèsia o Mèxic. Jo crec que aquests estan disposats a fer coses voluntàriament a condició que se'ls ajudi financerament perquè puguin homologar, per exemple, el volum d'emissions de les seves fàbriques de ciment amb les dels països més avançats. Demanen ajut econòmic per fer-ho bé.
I d'on treiem nosaltres aquests fons en plena recessió? El quid de la qüestió és convèncer les opinions públiques occidentals que donar diners a aquests països és com quan es va fer el Pla Marshall. És per l'interès de tots plegats. Vull destacar la importància de que els EUA i la Xina se sumin als acords i als compromisos, perquè només entre els dos representen el 40% de les emissions mundials. En el cas nord-americà, el seu president vol pujar a l'autobús tot i que caldrà veure si internament el deixen. Aquest és un dels esculls que tenim a la cimera.
S'arribarà a un acord satisfactori a Copenhaguen?
Gairebé segur que hi haurà acord però la qüestió és: quin acord? En la meva opinió no es tancaran tots els temes perquè els EUA, que són fonamentals, insisteixo, no ho poden assumir, però potser en un any ho podran fer segons l'evolució de la seva política interior.
I què passarà després?
Jo crec que Copenhaguen no serà el final, sinó un altre principi de ruta que ens portarà en un any o dos més a un acord global. Els compromisos de reducció de Kyoto s'acaben el 2012. Si el 2009 hi ha un acord polític de base, els tècnics tindran temps tot el 2010 per anar-lo concretant. L'acord que surti ha de ser articulat, és a dir, ha de contenir uns articles que diguin el que cal fer concretament i, després, aquest acord necessita com a mínim dos anys més per ser ratificat, això ens situa ja el 2012. Vull recordar que el primer semestre del 2010 Espanya exerceix la presidència de l'UE i per tant se li presenta una oportunitat única d'estar a l'altura en aquest terreny. La reunió tècnica més important en el procés serà a Bonn el juny del 2010, data que coincideix amb la culminació de la presidència espanyola.
Per acabar, si hagués de donar dos consells a l'Oficina Catalana de Canvi Climàtic de cara a una estratègia en el nou escenari, quins serien?
Més que consells m'agradaria expressar un desig: que l´oficina Catalana de Canvi Climàtic continuï sent un punt de refèrencia a nivell espanyol i entre totes les regions del món, i això es pot fer amb molt de treball, coneixement i perseverància.
