Crisi, quina crisi? Ah, la crisi ambiental!

En una ocasió, fa 7 o 8 anys, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb Lester Brown (creador del Worldwatch Institute i de l'Earth Policy Institute i que ha publicat les diverses versions del seu llibre Pla B) després d'una conferència que va fer a Barcelona. Ell havia parlat de les diverses crisis ambientals: la degradació dels sòls del món, la minva de les reserves d'aigua dolça per la sobreexplotació dels aqüífers, la disminució de les selves i de les pesqueries, la contaminació de l'aire i el consegüent canvi climàtic, entre d'altres, i va fer una àmplia radiografia de l'estat del món. Tot ho va documentar detalladament i ho havia explicat amb l'amenitat que el caracteritza.

En acabat, ja fora de la sala, li vaig preguntar quina de totes les crisis que havia enumerat (malgrat totes anessin estretament enllaçades) seria, al seu criteri, la que podia esclatar primer i provocar el bloqueig o l'enfonsament del sistema capitalista. La seva resposta va ser molt clara i concisa: "la crisi financera!".

He de dir que, ara, vist amb perspectiva em sorprèn la seva visió prospectiva. En aquell moment, a l'inici de la bombolla immobiliària, ningú deia coses semblants. També he de dir que ell no preveia que la causa de la crisi fos la mala gestió, el lucre fàcil i la desídia dels responsables de supervisar l'economia de molts països; vaja, ell no preveia un cúmul de tants despropòsits junts.

Ell feia un plantejament més aprofundit i deia que el sistema financer se sosté completament sobre els sistemes naturals; a la primera senyal de debilitat que donessin els sistemes naturals, el sistema financer s'enfonsaria com un castell de cartes.

(F)

Un sistema fictici
El sistema financer és una eina que hem creat la humanitat per facilitar l'intercanvi de béns i de serveis, per tant, és un sistema fictici que hem inventat els humans, però si el pervertim perd sentit. El sistema financer sempre ha de ser i ha de créixer en funció als recursos naturals reals, mantenint el capital natural. Mentre el sistema monetari es basava en el "patró-or", els bancs podien deixar en funció de les reserves que disposaven. Quan el sistema del "patró-or" es va abolir, es va acceptar que els bancs deixessin molt més del que tenien.

Això ha significat que, per cobdícia, hem fet créixer el volum financer de forma fictícia, hem engegat la màquina de fer bitllets i l'hem fet anar sense parar. Així hi havia diners per a tothom, a més amb uns interessos molt baixos i semblava que vivíem amb el Rei Mides, que podíem comprar-ho tot i que això no s'havia d'acabar mai: una autèntica orgia de consum.

Però això té un preu, aquest accés fàcil, barat i accessible al diner i al consum de tot tipus de productes i serveis ha permès una depredació dels recursos naturals com no havia passat mai a la història.

Les crisi ambientals
Ara sembla que ja no ho recordem, però abans que esclatés la crisi financera vam patir unes altres crisis: la crisi energètica, la crisi alimentària... (que segueixen latents), però per sota de totes aquestes crisis n'hi ha una de més amenaçadora: la crisi ambiental, la crisi dels ecosistemes naturals.

Aquesta destrucció ambiental massiva, senzillament, és una espasa de Damocles pendolant sobre el nostre cap, és una soga al coll que anem ajustant poc a poc, però de forma continuada. Tot el sistema financer se sustenta sobre els recursos naturals, i aquests estan al límit. A vegades es parla de cim del petroli (oil peak), però mai s'esmenta que els minerals (el coure, el níquel, el cadmi, etc..) que són imprescindibles en les nostres societats també són al màxim de producció i comencen a descendir. Aquesta és la veritable crisi.

(F)

Ajustar el consum
Per sortir de la crisi hem de gastar menys, molt menys. Hem d'adequar les despeses a la renda disponible, però la renda disponible no són els diners que guanyem a final de mes o els estalvis que tenim al banc. La renda disponible són els recursos que cadascú de nosaltres pot fer servir de la natura i, ara com ara, estem molt més enllà del que podem gastar. Fent el símil econòmic, tenim un capital al banc i, enlloc de viure de les rendes o els interessos, estem gastant el mateix capital i, òbviament, això té un límit.

Ara com ara, estem encallats en un sistema en fallida. Si, per una vegada, cadascú de nosaltres fa l'exercici de mirar com hauria de viure per no sobrepassar els límits naturals quedaríem esgarrifats de tot el que hem de canviar i deixar de fer. El treball és ingent.

La crisi, la veritable crisi, no és una qüestió financera, perquè això és un sistema que hem inventat la humanitat amb el que fem trampes, constantment, perquè funcioni (diem que no pot ser intervingut, però el rescatem; descobrim forats impressionants, però els tapem; etc...); la crisi real és la manca de recursos naturals perquè, per molts diners que tinguem, si no hi ha recursos, els diners no serviran de res.

Malauradament, com s'han demostrat en aquesta darrera i altres crisis no reaccionem fins que el mal ja està fet i la crisi ambiental, la crisi de recursos naturals, no permet fer trampes. En canvi, la sortida de l'actual crisi financera la plantegem prement l'accelerador a fons i de dret al precipici (més consum, tots a consumir per sortir de la crisi!).

Ara com ara, encara som en un punt que ens pot permetre un cert marge de maniobra però necessitem un canvi radical en els sistemes de producció i consum i polítiques molt fermes i agosarades per aturar el creixement de la població mundial. Un repte, certament, ingent.