Les nevades sovintegen aquest hivern a la península Ibèrica. A començament d'any, vaig sobrevolar Castella i travessar amb tren la Catalunya meridional i Aragó: impressionant. L'anticicló de les Açores s'ha desplaçat cap al sud i tot l'aire fred àrtic i atlàntic destinat a l'Europa central ens ha caigut al damunt. Em vénen a la memòria els noticiaris radiofònics del anys cinquanta, quan la neu dificultava molt el trànsit per les carreteres espanyoles i el "Diario hablado" de Radio Nacional de España -totes les emissores havien de retransmetre'l- passava revista als ports tancats o amb necessitat de cadenes.
Potser nevava més. Sobretot, les carreteres i els serveis eren pitjors. La famosa nevada de 1962 col·lapsà Barcelona perquè l'ajuntament no tenia ni una trista pala motoritzada, sembla mentida. Recordo l'entrada triomfal d'Andreu Claret amb les màquines llevaneus andorranes. Cofundador d'Esquerra Republicana, Claret s'exilià a França i a Andorra després de la guerra, fugint d'una ordre de cerca i captura que ningú gosà executar quan es plantà a la plaça de Sant Jaume per a alliberar de neu la ciutat. En aquell país de pandereta passaven aquestes coses.
No ens deixem enlluernar per les abundors d'enguany: la neu segurament escassejarà cada cop més a la nostra latitud en les properes dècades. Per sota de la cota 1.500, serà probablement una raresa. El canvi climàtic ens farà una mica més tropicals del que ja som. O potser no, si l'anticicló de les Açores s'entesta a desplaçar-se cap al sud: tindrem canvi climàtic, segur, però potser no serà com els models vaticinen. S'imaginen que esdevinguéssim seu dels Jocs Olímpics d'Hivern de 2022 i no tinguéssim neu per a acollir-los? O que la nostra candidatura perdés, però ens sortís per les orelles la neu que manqués a la ciutat organitzadora?
Vent
A més de neu, hem tingut vent. Un temporal de vent, amb camions bolcats i teulades arrencades, no és sinònim de disponibilitat eòlica regular. A Catalunya, al contrari, el vent és episòdic, tret de l'Empordà i els sistemes muntanyosos centro-meridionals. Per això només un 20-25% del territori pot acollir parcs eòlics raonablement productius. El Pla de l'Energia de Catalunya preveu que abans de 2015 (que és demà) hi hagi 3.500 MW de potència eòlica instal·lada, però a hores d'ara en tenim a penes 500 (equivalents a una central de cicle combinat o a mitja central nuclear estàndard).
Mai no serem una potència eòlica, però podem administrar bé el que tenim. Més ben dit: justament perquè tenim poc, hem d'administrar-ho bé i treure'n partit fins a l'excel·lència. No ho fem. Vam ser pioners eòlics en els anys setanta i ara som a la cua d'Espanya: només 500 MW d'un total espanyol de 17.000. Però cada derrota en la construcció d'una millor realitat territorial és celebrada com una victòria per algun partit, institució o plataforma de visió limitada.
En tot cas, el vent és capritxós. La matinada del 30 de desembre i del 14 de gener passats cobrí el 54 i el 42% de la demanda elèctrica espanyola, però l'endemà, només un 15-20% (que també és molt, però no tant). Necessitem altres fonts energètiques, doncs, renovables o no, i una bona xarxa per treure d'aquí i posar allà. No tothom se n'adona. A l'horitzó, més presumibles derrotes generals disfressades de victòria local.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
