Primer el parlament britànic, després l’irlandès, ara el govern català. Declaren l’estat d’emergència climàtica. Però quines són les implicacions d’un estat declarat d’emergència climàtica? Quines accions comporta? Ens hem de protegir? De què exactament? Ara mateix aquestes declaracions tenen més valor simbòlic que legislatiu (i executiu) i poden entrar en contradicció amb les polítiques de transició cap a la sostenibilitat de la UE de cara als objectius ambientals del 2020.
"Lluny de resoldre res, sense aquest pla previ declarar l’emergència pot conduir al malbaratament i fins i tot alentiment de la solució. I en el pitjor dels casos al pànic, el caos i el “salvi’s qui pugui”
Sense ànim de fer d’esgarriacries, les declaracions d’emergència climàtica mereixen certa reflexió. Per començar, l’abc de la comunicació de risc contempla la declaració d’emergència dins d’un pla prèviament dissenyat, dotat amb recursos, aprovat i, fins i tot, testat amb simulacres. Lluny de resoldre res, sense aquest pla previ declarar l’emergència pot conduir al malbaratament i fins i tot alentiment de la solució. I en el pitjor dels casos al pànic, el caos i el “salvi’s qui pugui”. No sembla un escenari molt encoratjador per a una situació, la climàtica, que només es pot resoldre a través de la cooperació i col·laboració internacional i no amb polítiques de curt abast per acontentar els que més pressionen.
És curiós que el parlament britànic, en ple estat d’emergència pel Brexit, declari també l’emergència climàtica que col·lideix frontalment amb la lògica de la transició cap a la sostenibilitat a través de polítiques coordinades que impulsa la UE. És curiós perquè tot plegat sembla una fugida endavant més pròpia del caos i el pànic que de la famosa flema britànica del “keep calm and carry on”. Certament, la Unió Europea no serà el Bruce Willis que ens tregui de la Jungla de Cristal, com probablement tampoc ho serà un possible Regne Unit post-Brexit (tot està per veure). Però ara mateix el millor que tenim és la flema europea concretada en el 7th Environment Action Programme que es basa en la transició cap a la sostenibilitat per assolir els objectius ambientals del 2020. No és ni suficient, ni trencador. No capgira el model basat en el capitalisme de carboni. Ni tan sols fa grans canvis en els models comercials i industrials basats en l’economia extractivista. Però és un pla concret basat en dades quantificades i indicadors que es poden monitoritzar i avaluar. Avorrit i gris com és la gestió, però concret i consensuat.
"Les campanyes són campanyes per despertar acció, però cal traduir-les en programes viables de polítiques públiques"
Quines polítiques concretes i consensuades acompanyen les declaracions d’emergència climàtica? De moment, el mateix govern català en la seva declaració només assumeix “compromisos”. I això sembla una política de reacció a l’activisme més que de gestió real de polítiques ambientals efectives. Cal tenir en compte que els mateixos moviments socials que impulsen les declaracions d’emergència climàtica ho expliquen en clau de campanya d’activisme, com catalitzador d’acció. I les campanyes són campanyes per despertar acció, però cal traduir-les en programes viables de polítiques públiques.
"Clarament la declaració d'emergència britànica i la catalana són fruit d’escenaris convulsos que estan més orientats per la reacció a l’activisme i l’electoralisme que per un debat i planificació coordinats"
També cal tenir en compte que l’activisme ambiental ha pres diverses formes en el diferents períodes històrics de l’ecologisme, amb més pes de la comunitat científica en algunes ocasions, més pes de grups socials en d’altres o de líders individuals en moltes. Concretament, aquest segle ha començat amb un fort protagonisme individual. Al Gore va despertar moltes consciències el 2006 amb la seva “Inconvenient Truth”. A “This Changes Everything: Capitalism vs the Climate”, Naomi Klein (2015) diu: “...ens queda una opció clara: permetre que la crisi del clima canviï tot el relacionat amb el nostre món, o que modifiqui pràcticament tot el relacionat amb la nostra economia per evitar aquest destí. Però hem de ser molt clars: a causa de dècades de negació col·lectiva, ara no tenim opcions graduals i incrementals.” I el 2018 emergeix la figura de la jove Greta Thunberg i el moviment de vagues estudiantils pel clima. Aquests lideratges han tingut una funció molt important per activar debats. Però les darreres declaracions d’emergència semblen massa segrestades per aquest lideratge. Clarament la britànica i la catalana són fruit d’escenaris convulsos que estan més orientats per la reacció a l’activisme i l’electoralisme que per un debat i planificació coordinats.
"Ara mateix potser seria prudent deixar a l’activisme que faci activisme, i aprestar la gestió perquè faci bona gestió"
Fer activisme és tan important com fer gestió i viceversa. La gestió necessita l’input de l’activisme per alinear-se amb les necessitats reals. I l’activisme necessita que les seves reivindicacions vagin a parar en la bona gestió per tal que siguin viables i es facin efectives les accions més urgents i consensuades. Ara mateix potser seria prudent deixar a l’activisme que faci activisme, i aprestar la gestió perquè faci bona gestió. Barrejar ambdues ens porta a l’absurd d’intentar defensar i gestionar, alhora, la transició i l’emergència.
