[COP15] Pacte de mínims a Copenhaguen

Decepció. Fracàs. Fiasco. Aquests han estat els titulars a la premsa després de dues llargues setmanes de converses i reunions a Copenhaguen, on els representants dels quasi 200 països reunits per tractar de trobar un digne successor al Protocol de Kyoto han decebut tothom, mostrant-se incapaços de posar-se d'acord en com ha d'afrontar el planeta el repte del canvi climàtic.

Dissabte al matí, in extremis, la Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic va "prendre nota" de l'anomenat 'Acord de Copenhaguen de 18 de desembre de 2009', un trist acord de mínims negociat fora del marc de Nacions Unides l'objectiu del qual era salvar la cara per no reconèixer que tots tornaven a casa amb les mans buides.

Què esperàvem de la cimera de Copenhaguen?
A les reunions de Barcelona a principis del mes de novembre, darrera parada abans de la gran cimera a la capital danesa, Yvo de Boer, secretari de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, va enumerar els quatre punts crítics que s'havien de resoldre a Copenhaguen:

- Establir nous i més ambiciosos objectius de reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle per part dels països industrialitzats.

- Aconseguir el compromís per part dels països en desenvolupament per frenar el creixement de les seves emissions.

- Acordar el finançament necessari per ajudar als països més pobres a adaptar-se i mitigar els efectes del canvi climàtic fomentant el seu desenvolupament net.

- Crear una institució internacional per administrar aquests diners.

La màxima aspiració era recollir aquests quatre punts en un nou tractat internacional legalment vinculant pels països, o si això no fos finalment possible, en una declaració política que deixés ben clars els objectius a assolir i deixés l'elaboració del text legal pels propers mesos.

Què s'ha aconseguit?
En tres folis, l'Acord de Copenhaguen resumeix a la perfecció el fracàs de la cimera: reconeix la necessitat de limitar l'augment de les temperatures per sota dels 2 graus centígrads, però els objectius de reducció de les emissions s'han deixat en blanc, a l'espera que els estats presentin de forma individual els seus objectius voluntaris abans de febrer de 2010.

L'Acord estableix que es mesuraran les emissions dels països en desenvolupament, però no a través d'un organisme independent, sinó que seran ells mateixos els que facin la "mesura, declaració i verificació de les seves emissions" cada dos anys. Aquest va ser potser el punt més polèmic, el que va enfrontar a la Xina i els Estats Units i va estar a punt de fer-ho fracassar tot.

L'Acord sí que sembla donar resposta al tercer punt crític, el del finançament, ja que estableix ajuts de 30.000 milions de dòlars entre 2010 i 2012 per als països més pobres, quantitats que seran de 100.000 milions anuals l'any 2020. El text no diu, però, qui pagarà aquests diners (només Europa ha promès assumir el pagament de 7.200 milions d'euros pel període 2010-2012) ni tampoc respon a la quarta qüestió, és a dir, qui gestionarà i repartirà aquests diners.

Qui ha decidit el text?
Aquesta és potser la qüestió més polèmica de tota la cimera. Davant la incapacitat de tancar-se un acord en el marc de Nacions Unides, el president dels Estats Units, Barack Obama, va arribar divendres a Copenhaguen i va tirar pel dret: a porta tancada, es va reunir amb els representants de la Xina, Brasil, l'Índia i Sud-àfrica per tancar un acord que, esborrany rere esborrany, es va anar suavitzant fins a adoptar el text que es va presentar al plenari com a única alternativa al fracàs absolut. Fins i tot la Unió Europea, que fins al moment havia estat l'únic bloc de països amb una proposta d'acció decidida contra el canvi climàtic, va quedar fora de la negociació.

Aquesta situació, inèdita fins ara en un fòrum de Nacions Unides, va provocar les protestes irades de països com Veneçuela, Bolívia, Nicaragua, Cuba i Sudan, tot i que finalment no van aconseguir bloquejar l'acord. 

I ara, què?
Sense xifres de reducció de les emissions ni dates per assolir-les i deixant-ho tot a la decisió voluntària dels estats, l'Acord no és cap bona notícia, ja que ens trobem al mateix punt que abans de la cimera: la millor oferta conjunta dels països industrialitzats implica un reducció del 18% de les emissions al 2020, lluny del 25-40% de retallada que demanen els científics del Panell Intergovernamental de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (IPCC). Segons un informe de l'ONU, amb aquesta oferta la temperatura global pujarà uns tres graus centígrads, situant el planeta en la zona més imprevisible -i catastròfica per milions de persones- dels efectes del canvi climàtic.

Amb aquest panorama resulta molt difícil tornar a fer una crida per l'esperança, ja que ni tan sols Obama, l'artífex de l'Acord, s'ha pogut mostrar satisfet amb el resultat de la cimera: "sabem que amb això no n'hi ha prou i que ens queda molt camí per córrer", va dir abans de marxar de Copenhaguen. A aquestes alçades, parlar de "primer pas" en la lluita contra el canvi climàtic sona a poc menys que a presa de pèl.

--
Aquí us podeu descarregar el text de l'Acord de Copenhaguen (PDF, en anglès)