Les actuacions de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) de planificació en l'abastament han de permetre augmentar la recurrència dels períodes de sequera de 3 a 50 anys.
Tanmateix, continuaran succeint-se episodis extrems i també cal sumar-hi la disminució de la disponibilitat de recursos superficials a causa del canvi climàtic -estimació al voltant del 5% pel 2025-. Per tot plegat, una de les iniciatives que explora l'Agència és la creació d'un Centre d'intercanvi de drets públics de l'aigua. Aquest ens, només s'activaria en les fases de prealerta -quan les reserves de les Conques Internes de Catalunya estiguin al voltant del 45%- i serviria per abastir els usos urbans de la Regió Metropolitana.
Un projecte en estudi
Per Gabriel Borràs, director de Planificació de l'Ús Sostenible de l'Aigua, el Centre d'intercanvi mai seria una detracció d'aigua del Segre sinó un intercanvi d'usos. En comptes d'utilitzar-la per a regs agrícoles eficients a les comarques de Ponent passaria a usos urbans a les Conques Internes. No es tractaria d'un element nou, ja que als Estats Units des de fa molts anys funcionen els bancs d'aigua especialment a Califòrnia.
Tot plegat però, només en el nivell de prealerta en episodis de sequera i amb una 'gran transparència' per evitar subhastes. Altrament, tot plegat s'acompanyaria d'una gran inversió pública per a modernitzar els regs. Una inversió que Borràs entén que mai podran assumir els propis pagesos i que per tant 'ha de ser país'. I és que en les denominades Conques catalanes de l'Ebre, l'agricultura representa el 93% de la utilització de l'aigua, percentatge que encara creixerà més amb la posada en servei del canal Segarra - Garrigues. Un projecte, que tal i com reconeix la mateixa Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), tal i com està plantejat -amb sistemes de reg totalment ineficients- avui en dia és inviable, és a dir, no hi ha prou aigua per executar-lo en la seva totalitat. Amb aquest escenari, Borràs planteja una diversificació d'usos -considera decimonònic un canal exclusivament agrari- i sobretot, una millora en l'eficiència de la seva utilització.
Evitar una 'fractura territorial' per l'aigua
Gabriel Borràs insisteix en una qüestió fonamental: cal evitar la demagògia i la utilització política de l'aigua. En aquest sentit reclama evitar la criminalització tant de territoris -Ter, Ebre, Segre i Regió Metropolitana- com entre usuaris -agraris, urbans, industrials...-. I en aquest sentit llança un lema 'Una sola Catalunya, una sola aigua' ja que considera que el Principat en cap cas té escassetat sinó 'distribució irregular'.
D'aquesta manera, i en virtut del principi de subsidieretat en el qual es basa la Directiva Marc de l'Aigua, l'Agència Catalana de l'Aigua treballa en la recuperació de recursos -com la descontaminació d'aqüífers o la reutilització d'aigua regenerada-, l'aprofitament d'un 'nou' recurs -la dessalinització- i la recuperació dels rius. Amb aquests quatre elements -més eficiència- Borràs considera que es podrà assegurar la disponibilitat i reduir la pressió sobre rius i aqüífer sobreexplotats.
Un exemple de sobreexplotació és l'abastament a l'àrea de Barcelona des del Ter. Aquest transvasament de 8 m3/s -gestionat per l'empresa pública Aigües Ter – Llobregat (ATLL)- es va aprovar per llei l'any 1959. La llei fixa un cabal per al consum de Girona i la Costa Brava d'1 m3/s mentre que es marcava com a cabal mínim per al riu al seu pas per la capital gironina 3 m/s. Aquest precedent de cabal ecològic ha estat incrementat en el Pla sectorial de cabals de manteniment fins a 4,6 m3/s.
A la pràctica, l'extracció d'entre 230 i 250 hm3 anuals i la sequera que afecta al nostre país provoca que ni tan sols es compleixi la xifra que dicta la Llei de 1959. Aquest fet ha estat un autèntic cavall de batalla per la societat gironina que espera amb cert escepticisme la posada en marxa de la dessalinitzadora del Prat per reduir un 20% la transferència d'aigua des del Pasteral fins a Cardedeu.
Perquè el transvasament del Roine no és la solució
De manera recurrent apareix el transvasament del Roine com 'la solució definitiva' al dèficit hídric estructural a les Conques Internes. En les darreres setmanes han abonat aquesta posició sectors com el Col·legi d'Enginyers, la patronal gironina o Convergència i Unió. Gabriel Borràs recorda en primer lloc que 'd'aquesta sequera no ens salva'. Cal tenir en compte, que en el millor dels casos l'obra acabaria d'aquí a nou anys.
A banda, suposant que arribés el 2017 els 300 hm3 del Roine arribarien en un moment en què les diverses actuacions -dessalinització, reutilització i recuperació d'aqüífers- haurien aportat la mateixa quantitat. En aquest sentit, l'única solució seria re-transvasar l'aigua occitana cap al País Valencià i Múrcia.
'Definitivament construir un tub vingui d'on vingui no aportarà més riquesa que el mateix recurs; en canvi la dessalinització, la reutilització, els sistemes eficients i la recuperació d'aqüifers suposen riquesa en tecnologia, investigació, recerca i desenvolupament' ha conclòs Borràs.
Abastament: diagnosi de la situació
Més enllà de l'episodi de sequera extrema que pateix actualment Catalunya, la situació estructural de dèficit hídric provoca la necessitat d'actuacions a mig termini. En aquest sentit el Govern va encarregar a l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) la redacció del Pla Sectorial d'Abastament d'Aigua a Catalunya (PSAAC) en la qual convergeixen dues línies de treball fins ara independents: actuacions de millora de la disponibilitat a partir de generar nous recursos d'aigua així com actuacions en l'abastament en alta a partir d'una diagnosi realitzada en els 946 municipis.
Altrament, bona part dels esforços de l'administració hidràulica se centren en aconseguir reduir la demanda, per tal de reduir la pressió sobre el medi així com la necessitat d'infraestructures. En aquesta línia, els resultats han estat força positius ja que entre el 2003 i el 2007 el consum domèstic s'ha reduït un 4%. Borràs recorda que aquest volum d'aigua (30 hm3) correspon al consum mensual de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
La importància del consum domèstic
Les Conques Internes de Catalunya (CIC) presenten una demanda per sectors molt diferent a les conques de l'Ebre i del conjunt de l'Estat espanyol on l'agricultura és el major consumidor d'aigua. A les CIC el sector domèstic és el més important amb un consum en alta de 519 hm3, que representa un 43,6% del total. D'aquesta manera, és evident que a banda de preveure infraestructures per garantir l'abastament d'una població en creixement són necessàries mesures encaminades a reduir les dotacions, és a dir, el consum per habitant i dia.
En aquest sentit les responsabilitats són compartides. Per una banda els ciutadans que en la seva quotidianitat poden estalviar aigua però sobretot els municipis -com a responsables de l'abastament en baixa i en la redacció dels plans urbanístics- i finalment, l'ACA en l'abastament en alta, és a dir, des del punt d'extracció o generació d'aigua fins als dipòsits municipals.
En l'aspecte urbanístic cal destacar que mentre en els pisos la dotació mitjana és de 120 l/hab·dia (amb una desviació típica de 48), en les unifamiliars adossades arriba als 203 amb una desviació de 116. I justament ha estat aquest tipus de tipologies urbanístiques les que han crescut més els darrers anys, amb la construcció de 30 xalets diaris en el conjunt de la Regió Metropolitana
Una altra dels punts a tenir en compte és l'eficiència de les xarxes és a dir, el quocient entre el cabal en baixa i en alta. El rendiment se situa de mitjana en un 78%. En general, els municipis grans (més de 50.000 habitants) presenten millors eficiències (al voltant del 81%) mentre que a menor població el rendiment empitjora (en poblacions de menys de 500 habitants se situa en un 63%). Borràs explica, que en aquestes poblacions les tarifes són tan baixes -si és que en tenen- que és impossible reinvertir-les en millores a la xarxa.
Per tant, des de l'ACA es considera que cal esforç en els municipis petits i mitjans per tal de reduir les dotacions -les poblacions de menys de 5.000 habitants consumeixen entre 181 i 211 litres per habitant i dia- i el seu rendiment. En aquest sentit també és necessari la instal·lació de comptadors en alta.
Tanmateix, també cal tenir en compte que l'eficiència amaga diversos elements. Els subcomptatges, les fuites físiques -les pèrdues 'reals' i que se situen al voltant del 10%-, activitats fraudulentes i usos lliures de cànon.
