George de Mestral, enginyer elèctric suís, tenia un gos pelut. Un dia de 1941 constatà, contrariat, que l'animal anava ple de fruits de llapassa, una planta ruderal del gènere Arctium. Esplugant el ca d'aquella molesta munió de boletes agafatoses, eriçades de garfis diminuts que s'aferraven al pèl, tingué la pensada de fer-ne una tanca. Inventà el velcro. I posà els fonaments d'una nova destresa tecnocièntífica: la biomimètica.
Moltes plantes disposen de fruits o de llavors que s'arrapen als animals. Asseguren d'aquesta manera una bona dispersió dels seus propàguls, perquè les bèsties els transporten sense voler i acaben sembrant-los en un lloc o altre. La biomimètica sap adonar-se d'aquesta mena de coses i treure'n profit. L'ecolocalització sonora dels rat-penats inspirà el sonar o fins i tor el radar. Les forces de Van der Waals permeten als dragonets de recórrer els sostres cap per avall. Res de ventoses, sinó polarització discrecional de molècules que crea adherència transitòria.
La natura ha tingut quasi quatre mil milions d'anys per a inventar i assajar innombrables trucs i solucions així. La biomimètica identifica i explota formes, materials, solucions estructurals i estratègies funcionals garantides per mil·lennis de verificació biològica. La nanotecnologia biomimètica més avançada s'inspira en els dragonets i ja ha creat els primers materials que s'enganxen i desenganxen a voluntat.
Alguns opinen que, en certa mesura, el disseny industrial és això. També li exigim bellesa, és clar. Però bellesa sola no és disseny. Determinats corrents ho han cregut en el passat recent i han creat formes bellíssimes pensant que dissenyaven objectes. De fet, feien escultures, que són una altra cosa. El disseny industrial persegueix la forma bella en la funció ben resolta. Per això troba en la biomimètica una inexhaurible font de suggeriments.
Delta
No sé si vostè ho sap, però les polisulfones són termoplàstics quasi transparents i amb una colla de propietats davant dels àcids i dels fluids orgànics que les fan aptes per a usos mèdics. Per exemple, se'n poden fer pròtesis dentals. L'odontòleg Luís Carrière decidí que el seu provat i premiat aparell de correcció ortodòncica podia ser de polisulfona en comptes d'acer quirúrgic. Així ha nascut el Carrière Distallizer MB, uns "ferros" dentals que són de plàstic i no es veuen a penes.
Aquest adminicle biomimètic (la seva forma s'inspira en la dels ossos llargs, com l'húmer) és una bella menudència semitransparent que corregeix les males disposicions dentals més ràpidament que les pròtesis clàssiques i fa poca nosa bucal a un pacient que, a més, pot somriure sense complexos. Acaba de guanyar el Delta d'Or ADI-FAD 2009. La vanguarda del disseny català s'ha fet biomimètica. Et pour cause, sostenibilista, perquè la durabilitat, l'eficiència i la funcionalitat són els referents bàsics del sostenibilisme.
Florian Hufnagl, director del Die Neue Sammlung (International Design Museum) de Munic i membre del jurat dels Delta celebrava el Carrière Distallizer MB i es dolia que entre els magnífics 61 candidats seleccionats enguany hi hagués tants mobles i tan poques eines. Però ha guanyat una eina que quasi no es veu. I biomimètica. Els Delta de Plata han anat en la mateixa direcció. Els temps del disseny estan canviant.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
