Joan Miret i Terrada sortí per cames d'Hostalets de Llers, a l'Alt Empordà, aquell 14 de juny de 1880. "Fora el matador de la vinya!", cridava la gent enfurismada. Amargat, acabà dimitint de comissari reial per a la lluita contra la fil·loxera. Intentava salvar els vinyets de tothom, però la gent el tractava d'assassí de conreus. N'estava fart de tanta estúpida ignorància. Setembre és temps de verema, bon moment per recordar-ho.
La fil·loxera aparegué a Anglaterra l'any 1863 i a França el 1866. Treze anys més tard, ja havia destruït tota la vinya francesa. Miret i l'Institut Català de Sant Isidre mogueren cel i terra per a salvar la vinya catalana. Miret volia establir un cordó sanitari arrencant els vinyets fronterers. També intentava eliminar els focus incipients tractant-los amb sulfur de carboni. Però els duaners retingueren el producte químic, que venia de França, i els pagesos li giraren primer l'esquena i després li aixecaren la mà. Al cap de quinze anys, el 1895, no quedaven vinyes a Catalunya. Li donaren la raó. Massa tard.
Amb el canvi climàtic no hauria de repetir-se la història. El model sostenibilista no va contra la vinya econòmica. De fet, és l'únic capaç de salvar-la. Arrencar els ceps del diòxid de carboni és amputar el teixit malalt per a evitar la gangrena del sà. El problema són els duaners obtusos i els rabassaires ignorants, transvestits avui dia de polítics endormiscats i ciutadans endropits. Pa per a avui, fam per a demà.
La fil·loxera vingué accidentalment d'Amèrica. És un insecte originari de la vall del Mississipi. Hi parasita diferents espècies de vinya americana, que el toleren prou. La vinya mediterrània, no. La vinya mediterrània, originària del Caucas i de les ribes del mar Negre, sucumbeix a la fil·loxera. Per això els vinyets europeus desaparegueren quasi del tot en menys de quaranta anys. Avui bevem vi de miracle. Després del desastre, algú tingué la pensada de plantar ceps americans i empeltar-hi sarments de les poques vinyes mediterrànies indemnes. Així són els vinyets actuals: centaures euro-americans. Tret del llunyà Xile i d'algun altre indret que també escapà de la maltempsada, enlloc no hi ha ceps mediterranis avui dia.
Biodiversitat
Les espècies de vinya del Mississipi eren matolls sense interès. Salvaren la viticultura mundial. Preservar la biodiversitat té això. El canvi climàtic amenaça entre un 20 i un 30% de l'actual elenc d'espècies biològiques. Deixar-se'l perdre és una temeritat. Cap pagès n'hauria donat res d'aquelles vinyes bordes americanes. Pocs agents econòmics semblen preocupats per les espècies que s'extingeixen cada dia. Àguiles estratègiques, uns i altres.
Tothom hi perdé amb la fil·loxera, però alguns, de moment, s'enriquiren. Com més vinya moria a França, més vinya es plantava a Espanya. Entre 1868 i 1880, Europa begué vi espanyol. Era vinassa detestable, però tot es despatxa en temps de mancança. "Quin disbarat arrencar ceps, ara que venem tant de vi!", deia la gent cega d'ambició. Era el moment de fer-ho. "Voler refredar la demanda, ara que hem parat de créixer!", clamen els rabassaires moderns. És el moment de posar-s'hi.
Errar-la pot resultar molt car. Sabem massa per equivocar-nos tant. Menys menyspreu per Kioto i més veure la jugada. Més Mirets, si us plau.
