El deute econòmic de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) es seriós. Molt seriós és cert. Més de 1.400 milions d'euros ampliables a 2.200 si afegim els números negatius d'Aigües Tell Llobregat (ATLL). Però quan revisem la gestió associada a aquest deute cal atendre alguns aspectes que m'agradaria remarcar aquí.
El primer és que bona part d'aquest deute es d'origen financer. Està clar que els bancs no entenen d'altres coses que de guanyar diners, i així ha de ser ens agradi o no. Però qui està ofegant l'ACA (i perdó si això pot semblar un sarcasme) és l'alt interès que li han aplicat els bancs als préstecs que ha hagut de demanar al llarg del temps i que en vèncer en l'actual entorn de crisi (s'han de pagar 300 milions d'interessos només aquest any) no es poden refinançar abocant l'entitat a la fallida tècnica.
Però, com s'han gestionat els diners provinents d'aquests préstecs? A on han anat a parar?
De sempre he sentit (com segurament molts de vostès) una atracció que intueixo gairebé atàvica pels cursos fluvials. No em puc estar d'acostar-me a qualsevol bassa, rec o rierol quan sóc a prop. No sé com justificar-ho: és una mena d'imant natural, em delecto infinitament observant la làmina d'aigua, cercant la presència de tota forma de vida, sentint la remor del corrent...
(F)
Quan era un jove i inexpert naturalista aquesta mena d'addicció a l'aigua i la natura fluvial em feien viure amb un immens sentiment de fracàs, doncs els rius de la meva infantessa eren uns rius bruts, pudents, escumosos... eren... els rius de La Trinca!
Recordo que cada dia que tornava del Delta del Llobregat on anava a desenvolupar la meva única afició, l'ornitologia de camp, això molt abans que es declaressin les reserves (inicis dels 80), la meva mare em feia treure la roba a fora la galeria, i la posava en remull a unes galledes que tenia allà preparades per evitar la fortor que deixaven anar de tant contaminat com estava l'espai. Segur que molts lectors compartiran amb mi aquest record d'aquell espai convertit avui en un dels parcs naturals més importants de Catalunya.
La meva germana tenia una casa a Figaró-Montmany (municipi per on creua el Congost i que duu un peix a l'escut) on havíem de tancar les finestres que donaven al riu perquè cap al tard l'aire que pujava era gairebé irrespirable de mala olor que feia. Peixos? Ni parlar-ne, el riu era mort, era en realitat una canonada a cel obert per on l'aigua baixava un dia de color verd, un altre blau, l'altre vermell, depenent del tipus de roba que feien aigües amunt, a Can Puigneró.
I així tots els trams fluvials que visitava. Els nostres rius estaven en absolut estat d'abandó. La llúdriga? Impossible, absolutament desapareguda, un somni: ni hi era ni se l'esperava.
(F)
Aquest any en canvi estic tenint la sort de recórrer els principals rius del país per a un programa de televisió. I el que estic observant, i ja coneixia, és radicalment diferent: un gir de 360 graus, brutal, absolutament espectacular.
Tots els rius que estem recorrent, absolutament tots, des de la seva capçalera fins a la desembocadura o l'aiguabarreig amb d'altres, es troben en un més que acceptable estat de conservació. Les transparències guanyen per golejada. L'emoció que sento cada jornada de treball al seu costat, a les seves aigües recuperades, és indescriptible. Tenim uns rius fantàstics, plens de vida, magníficament recuperats. I això no té preu, no es pot calcular el seu valor en diners.
Els rius són les venes i les artèries per on circula la sang que irriga el nostre país. El seu estat de conservació es el principal indicador de qualitat ambiental dels nostres paisatges, del nostre patrimoni natural. I si atenem a la qualitat que presenten podem assegurar que el nostre país (si més no pel que fa al seu patrimoni natural) es troba en plena forma. Llúdrigues? No només les he vist de més a prop del que mai m'hauria pogut imaginar, es que la seva presència es pot qualificar com d'abundant. I la presència d'aquest simpàtic mustèlid als nostres rius, a més de fer la delícia i significar un motiu d'orgull i emoció per a qualsevol amant de la natura, és un bioindicador de riquesa. Però no parlo de diners, no, sinó de riquesa de la bona: de la que perdura i ens fa de veritat rics, immensament rics.
(F)
A Catalunya som infinitament més rics ara que fa 30 anys. I tota aquesta riquesa li devem a l'ACA, a les prop de 400 estacions depuradores d'aigües residuals que ha instal·lat arreu del territori, a la resta d'equipaments destinats a la millora dels rius, als projectes de recuperació de lleres, aiguamolls, estanys o boscos de ribera, als serveis de vigilància i custòdia, als estudis de millora de qualitat de les aigües i els ecosistemes fluvials. En definitiva: a la feina i l'esforç infinit que han fet i continuen fent cada dia els seus professionals, que són la honra del Departament de Medi Ambient o com vulgui que li vulguin dir ara.
Ells són els que han fet possible que avui puguem sortir d'excursió amb els nostres fills al Cardener, a La Muga, al Fluvià, al Segre o a molts altres dels nostres rius i mostrar-los amb orgull la presència de la llúdriga, amb tot el que això significa. Aquest és el meu deute, el deute que tenim tots els ciutadans de Catalunya, el deute que té el país amb l'ACA.
