Els incendis forestals de Cortes de Pallas i Andilla, que cremaren al voltant de 50.000 ha de boscos i sotaboscos, m’han vingut al cap de nou en veure la muntanya del Reialenc de Carcaixent convertida en un ermot cremat i sense vida en una superfície de 2.300 hectàrees. Els fets mereixen una més que profunda reflexió. Cal mirar més enllà de les recents retallades polítiques pel què fa als mitjans per la prevenció o l’extinció, un tema aquest què pot ser siga el factor més criticat i del que més es parle. I tampoc cal quedar-se en que els incendis són un fet bastant habitual als ecosistemes mediterranis com els que conformen el País Valencià, per molt cert què siga.
"Cal mirar més enllà de les recents retallades polítiques pel què fa als mitjans per la prevenció o l’extinció"
Ací va la meua opinió, banyada de ràbia continguda, del perquè aquests incendis han estat tan virulents i han abastat una superfície forestal tan brutal. Veritat resulta, i cal reconèixer, que les condicions climatològiques a les nostres muntanyes son darrerament extremes, amb temperatures que pel maig ja s’apropen als 40 º C, un registre climatològic no massa habitual a terres valencianes. Però, més enllà d’aquestes qüestions, la pregunta que vull respondre amb aquests article és si la superfície arrasada haguera estat tan terriblement ampla sense dos fets dels quals no es parla massa aquest dies post incendis.
La primera pregunta té a veure amb el canvi climàtic, ja que sense les pertorbacions tèrmiques per ell provocades amb les altes temperatures, hi hagueren estat aquests dos incendis tan virulents? Però la qüestió que dóna peu a la segona pregunta és la que més m’importa com a ciutadà: si el món rural i les muntanyes interiors no hi hagueren estat abandonats a la seua dissort des dels anys 60 del segle XX, els incendis de Cortes i Andilla i el de fa uns dies de Carcaixent hi hagueren estat tan criminals en quan a superfície cremada?
"Si la societat hi hagués protegit l’economia del mon rural i de la muntanya, per tal d’evitar el seu abandonament, els incendis actuals no hi hagueren tingut el poder destructiu que han tingut"
En la meua modesta opinió, si la societat valenciana i de manera global la espanyola, quan es varen industrialitzar a les mitjanies del segle XX, hi hagueren protegit l’economia del món rural i de la muntanya en especial, per tal d’evitar el seu abandonament, els incendis actuals (i els de les darreres dècades) no hi hagueren tingut el poder destructiu que han tingut.
Jo vaig nàixer a Vallada (La Costera) a les mitjanies dels anys 50 del segle passat, amb la qual cosa encara vaig conèixer el món rural (pobre, però digne) en plena ebullició. És a dir, tots els corrals del terme tenien ramats de cabres i corders, tots els secans en abancalaments estaven treballats, totes les hortes en producció, les escasses masses forestals estaven ben netes (el meu pare feia llenya per a un forn de coure pa i aprofitava fins la darrera argelaga per cremar).
En eixe context jo vaig conèixer incendis a Vallada provocats per llamps i poc més (no hi havia interessos urbanístics, ni els piròmans tenien recursos de mobilitat ni mala llet com per provocar incendis). Els incendis que es produïen en aquells temps no tan llunyans, no arrasaven grans superfícies perquè la gent vivia del camp i de la muntanya, amb la qual cosa mantenia la serra neta i eren els primers a aparèixer pel focus del foc per apagar-lo amb dues branques i quatre xafades.
Torne a repetir, algú creu que si quan els anys 60 del segle XX s’hagués impedit d’alguna manera l’abandonament del món rural, hi patiríem actualment aquests incendis? Fem un poc de ficció i que em deixe el lector ser un poquet utòpic. Imaginem que amb ajudes i ordenant els fluxes migratoris dels anys 60 i 70 del segle passat, la gent hi haguera continuat treballant les terres de secà a les muntanyes valencianes plantant cereals, explotant la fusta, pasturant els ramats… I com a conseqüència, vivint a les heretats, els masos, les cases de camp i els corrals.
"Els millors plans de prevenció s’haurien de centrar en l’elaboració d’un Pla d’Acció Territorial què tornara a ficar en marxa eixa economia ramadera, agrícola i forestal abandonada a la seua dissort fa cinc dècades"
Si eixe món rural hagués continuat viu i deixant unes rendes mínimament dignes a la gent (per això parle de les subvencions que hi hagueren pogut haver-hi i no foren), hauríem tinguda controlada la bosquina amb l’extracció de fusta, net el sotabosc amb les pastures i milers d’hectàrees conreades amb arbres de secà i el cereal. Aquesta activitat rural i econòmica a les nostres muntanyes, perllongada fins hui, hi hagués impedit, sens dubte, els terribles incendis de les quatre darreres dècades, entre els quals cal fer memòria, sobre tots, dels de la dècada dels anys 90 del passat segle, els quals arrasaren de manera criminal gran part del massís del Caroig, tota la Vall d’Albaida, part de la serra Calderona i altres àrees forestal que tots tenim a la memòria col·lectiva.
Amb aquesta reflexió, centrada en la importància de la variable que té a veure amb l’abandonament del món rural i de la seua economia derivada, pense que els millors plans de prevenció d’incendis cara al futur s’haurien de centrar en l’elaboració d’un Pla d’Acció Territorial què tornara a ficar en marxa eixa economia ramadera, agrícola i forestal abandonada a la seua dissort fa cinc dècades. Eixe projecte, com una mena de reconquesta i repoblació de les muntanyes interiors valencianes, hauria de tenir el suport institucional en forma d’inversions per animar a la gent a tornar a treballar la muntanya, a més d’incentius econòmics (alguns a fons perdut) per animar a la ciutadania a torna a habitar els pobles que abandonaren, les masies, els corrals, les heretats...
Possiblement ara seria el moment més òptim per ficar en marxa eixa operació de retorn al món rural, ja que l’actual crisi econòmica s’ha emportat per davant gran part de la industria valenciana i el mafiós negoci immobiliari sembla que s’ha acabat per sempre, provocant un augment de l’atur inimaginable a les democràcies europees.
"Ara seria el moment més òptim per ficar en marxa eixa operació de retorn al mon rural"
A més a més, la gent jove està esperant respostes imaginatives a la seua degradant taxa d’atur per damunt del 50 %. Gran part d’ells podrien ser convidats a viure a la muntanya, però no amb les penúries i incomoditats dels nostres avantpassats, sinó amb les noves tecnologies què puguen permetre connexions a Internet i mitjans de comunicació que faciliten viure al camp i estar prop dels centres d’oci i de relacions socials, donat així un profit real a totes les noves carreteres i autopistes que creuen de manera indolent i indiferent entre els nostres ecosistemes de muntanya hui abandonats.
Aquesta sí que seria una veritable protecció contra els incendis. La millor prevenció, donant a més a més, una alternativa digna a molta gent aturada, la qual ja no serien sols agricultors de secà i ramaders, sinó que amb els nous paradigmes ambientalistes i econòmics, també tindrien la consideració de jardiners, guardes forestals, tècnics de medi ambient… En definitiva, els primers defensors de les nostres muntanyes i masses forestals. Això si que seria una prevenció efectiva dels nostres boscos, i no continuar vivint d’esquenes a les muntanyes i gastant diners amb els mitjans de prevenció actuals què, com bé han demostrat els darrers incendis, no són més que una rentada de cara envers la ciutadania.
El crit final. Tornem a habitar la muntanya, i la muntanya tornarà a estar protegida contra els incendis i ens mostrarà la seua cara més amable i sanadora. A què esperem? Te’n véns?
Imatges de l'incendi a Carcaixent. Font: Xúquer Viu
