Aquest estiu he tingut ocasió de visitar la Gran Bretanya, un país on, a diferència del nostre, ningú és simpàtic però gairebé tothom és amable. Sens dubte, un indicador positiu de civilització. Un altre signe de maduresa col·lectiva que es manifesta a la Gran Bretanya és l'existència d'un autèntic respecte per la llibertat d'expressió. Mentre aquí les idees són, cada dia més, combustible per a la polèmica estèril, allà encara semblen alimentar debats d'interès, que potser ens poden ajudar a canviar la perspectiva sobre els reptes més candents.
En aquest context, vaig descobrir al diari The Scotsman una extensa ressenya sobre el llibre Hell and High Water: Climate Change, Hope and the Human Condition d'Alastair McIntosh, que em va cridar poderosament l'atenció. L'obra destaca per no ser un llibre més sobre el canvi climàtic amb els habituals tòpics catastrofistes. Per contra, l'autor s'esforça per aprofundir en allò que sovint es deixa de banda: les raons últimes de la conducta humana.
Un dels temes del llibre és el del bastó i la pastanaga. Aquesta eterna dualitat sempre present en l'àmbit socioambiental mereix ser explorada amb deteniment. McIntosh esmenta un episodi real, recollit l'any 1942 per un diari local escocès, que fa referència al reciclatge. En plena blitzkrieg i amb el perill real d'invasió nazi de les Illes Britàniques, un articulista del diari es queixa de que la gent no separa el paper de la resta de la brossa, tot i els requeriments del govern per fer-ho, ja que el paper es considerava estratègic de cara a guanyar la guerra. L'autor argumenta que si davant d'una catàstrofe de perfil clar i imminent com aquella -la caiguda del Regne Unit hagués fet possible la victòria final de Hitler- les persones no havien estat capaces de canviar la seva actitud, com es pot esperar que ho facin el 2008 davant el canvi climàtic, que no deixa de ser un perill amb molts nivells de relativització.
La primera conclusió, vist aquest episodi, seria dir que la pastanaga no funciona. Però és el bastó l'alternativa? Sabem per experiència que tot allò que no surt del convenciment a la llarga acaba fracassant. Aleshores la pregunta correcta ha de ser: d'on prové allò que convenç?
La majoria de publicacions sobre el canvi climàtic tenen dues parts: les amenaces i allò què hem de fer per evitar-les. Al Gore ha creat escola. Molt bé, ja sabem que hem sigut dolents i això ha generat un problema i ara hem de ser bons per solucionar-lo. Tot plegat un pèl infantil, no? L'evolució tècnica de la humanitat és el resultat d'un elevat nombre de decisions fetes en diferents etapes històriques per actors molt diversos on s'hi barreja la filosofia més racional, les decisions irracionals i els condicionants de cada moment. Massa complex per a reduccionismes. Per tant, ben poca rellevància cal atorgar al que hem fet, si té sentit parlar així. En canvi, és de la màxima importància saber què farem a partir d'ara perquè, a diferència del passat, existeix una consciència global. Però la pregunta persisteix: què ens convenç? què ens motiva?
(F)
Per sortir d'aquest atzucac, Alastair McIntosh reflexiona sobre les causes de les causes. En el grup de les primeres es troba, segons ell, la set desmesurada per consumir productes i serveis. I quina és la causa d'això? L'autor escocès l'explica amb la hipòtesi d'una equivalència entre aquesta desmesura i una addicció. I va més enllà, tot recordant que una addicció, en el fons, és una actitud de substitució: s'és addicte a una cosa -genèricament parlant- perquè se sent profundament la mancança d'alguna altra. Segons McIntosh, aquest element misteriós que trobem a faltar, potser sense ser-ne conscients, és el sentiment de pertinença a alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Si a algú li sembla un plantejament massa místic que pensi per un moment en la relació entre individualisme, materialisme i explotació de recursos i veurà com tot quadra de forma natural.La ressenya del diari The Scotsman diu que l'aportació principal de Hell and High Water: Climate Change, Hope and the Human Condition és fer que l'opció verda -nosaltres podríem dir tranquil·lament sostenibilista- sigui atractiva pel seu humanisme. El periodista assenyala que la majoria d'autors en realitat han fracassat en aquest intent per un excés de cientifisme. No discutiré aquesta afirmació perquè no tinc prou elements de judici. En tot cas, em sembla que vincular els patrons de conducta a una certa introspecció sobre el paper que tenim en aquest món és un camí més encertat que assumir una llista de deures urgents sota el sentiment de culpa i amb l'amenaça de grans cataclismes.
